Les lliçons del cas de les estelades

Després que la delegada del Govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, anunciés la prohibició d'entrar estelades al l'estadi Vicente Calderón en la final de la Copa del Rei de futbol, la sorpresa per molts catalans fou majúscula. Mai fins aquest moment s'havia prohibit l'entrada de l'estelada a un recinte esportiu, i ara es justificava la prohibició equiparant-la a una bandera nazi, racista o d'una organització terrorista com l'autoanomenat Estat Islàmic. La decisió tenia una intencionalitat clarament política i no es justificava per cap raonament jurídic ni legal.

Tot el que va succeir en les hores prèvies al partit va ser més propi d'un sainet de país de pandereta que d'un Estat amb cultura democràtica sòlida, i ens ha servit per constatar diverses coses. La primera, que hi ha una tendència creixent per part dels representants polítics d'intentar prohibir allò que no els agrada. I, per fer-ho, esgrimeixen normatives o lleis de manera forçada i maldestra. Els qui ens dediquem al món del dret ens posem les mans al cap davant d'aquest intent sistemàtic de manipular la interpretació de les lleis per part dels governants polítics que són, precisament, els qui haurien de respectar-les més, perquè són els qui les han de fer complir.

La segona lliçó que ens deixa el despropòsit de l'intent de prohibir les banderes estelades és que a la justícia espanyola no està tot perdut, que encara hi ha jutges -la majoria, per sort- que mantenen inalterable el seu criteri objectiu per damunt de les vendettes polítiques de les delegades de torn del Govern espanyol de torn.

La decisió del magistrat del jutjat Contenciós número 11 de Madrid dos dies abans de la celebració del partit sota una enorme pressió política i mediàtica no era gens fàcil. Amb una celeritat digna d'elogi, el jutge va admetre a tràmit el recurs presentat per l'associació de juristes Drets i finalment va decidir que acceptava les mesures cautelars que demanàvem, fet que suposava aixecar la prohibició deixant la delegada en evidència i a la corda fluixa. Tot i que en un país normal un cas com aquest hauria obligat a dimitir -o hauria fet cessar- el representant institucional que l'hagués protagonitzat, ja se sap que a l'Estat espanyol els verbs dimitir i cessar no es conjuguen gaire sovint, per no dir mai.

Un altre aprenentatge del cas de les estelades ha estat descobrir fins a quin punt és vital en un país democràtic que hi hagi una societat civil organitzada disposada a lluitar pels drets col·lectius, pels drets fonamentals, pels drets del conjunt de la ciutadania. Hi ha moments a la vida que, davant l'abús i les injustícies per part de qui ostenta el poder, la reacció de la societat civil no solament és un dret, sinó que és necessària i fins i tot obligatòria. Sí, hi havia una consciència generalitzada que estàvem davant d'un abús, que s'estava coartant la llibertat d'expressió de milers de ciutadans, que s'estava produint, en definitiva, una greu vulneració de drets fonamentals protegits a la Constitució Espanyola i a la Declaració Universal de Drets Humans, que havien de ser protegits i defensats. Però a més de ser-ne conscients algú havia de canalitzar jurídicament aquest clam i és per això que els advocats voluntaris de l'associació de juristes Drets, una entitat que es finança exclusivament a través de campanyes de micromecenatge ciutadà, vam passar a l'acció per aturar aquesta violació de drets fonamentals presentant un recurs contenciós administratiu. Una acció de la societat civil en el front judicial que va propiciar que l'episodi de les estelades hagi acabat sent una història d'èxit.

I, finalment, la darrera gran lliçó ens la van deixar els aficionats del Barça i els ciutadans que van omplir l'estadi Vicente Calderón per assistir a la final de la Copa del Rei. Van entrar-hi amb estelades i no hi va haver ni un sol incident. L'estelada va ser, aquella nit, la bandera de la victòria del dret, de la llibertat d'expressió, del pluralisme i, en definitiva, de la democràcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El més paradoxal de tot és que, per primera vegada en la història, aquella nit del 22 de maig la bandera estelada podia onejar blindada per llei, emparada per la llei espanyola. I aquesta és la darrera lliçó d'aquest cas, una lliçó de la qual haurien de prendre nota la delegada Dancausa i aquells representats de la capital del regne que pensen que amb l'abús del dret podran apaivagar el sentiment independentista; caldria que sabessin que el que aconsegueixen és l'efecte contrari del que busquen. Polítics, facin política i, sisplau, deixin el dret en pau.

President del col·lectiude juristes Drets.