Anàlisi
El nervi de la selectivitat
Des de fa unes setmanes, en realitat uns mesos, uns quants milers de joves es preparen per a un dels episodis que, en la majoria dels casos, tindrà una gran transcendència en la seva vida. N'hi ha per a això i per a molt més, perquè accedir als estudis universitaris sol·licitats serà el primer pas per aconseguir la professió desitjada, encara que no sempre. És una setmana de nervis.
La selectivitat ha complert quatre dècades de vida i en aquest temps ha experimentat nombroses modificacions formals i de fons, encara que segueix transmetent l'aire que la va inspirar: la de ritual de pas a la societat adulta. Així s'entén en la majoria de països, com el nostre, on el percentatge d'aprovats sol ser molt alt, pròxim al 90%. No sembla gratuït, per tant, que en gairebé tots els sistemes educatius la prova coincideixi amb el moment en què s'arriba a la majoria d'edat. On s'entén millor és a Itàlia i en molts països de l'Est, on rep el nom de maturità.
L'accés a la universitat hauria de permetre almenys la demostració de dues coses: un domini dels continguts i les habilitats necessàries per emprendre estudis superiors, i sobretot una actitud proactiva envers l'aprenentatge i la investigació que haurien de ser pròpies d'aquests estudis. Les proves d'accés solen mesurar la primera cosa però poques vegades s'acosten a la segona. En poques paraules, les proves i els cursos preparatoris per a la universitat estan mancats de qualsevol intenció d'assegurar el grau de maduresa intel·lectual i cultural necessari per accedir a estudis avançats. I així ens va.
El cas de l'antic COU
A Espanya, la selectivitat ha perdut gran part del seu caràcter genuí d'atraure i filtrar els més capacitats i es limita a ordenar l'accés a la universitat amb criteris que se suposen objectius. De fet, l'antic COU no va complir mai exactament la seva funció orientadora i més aviat es reduïa a un entrenament per a la prova. El COU no va preparar mai per a l'accés a la universitat, una tasca que també ha oblidat el segon curs del batxillerat actual, que es limita a exercitar els alumnes per a la prova. És lògic, si pensem que amb la selectivitat no només s'examinen els estudiants, sinó també el professorat, els instituts i fins i tot les famílies. El sistema sempre queda immune.
De totes maneres, és cert que, en un sentit més pragmàtic, ha complert una tasca clarament correctora de les desigualtats d'origen, permetent que estudiants d'extracció socioeconòmica mitjana o baixa puguin accedir a estudis universitaris, sempre amb el permís de les taxes corresponents, que no han cessat d'augmentar els últims anys.
Notícies relacionadesPerò el que ve no és millor. La legislació aprovada pel PP en la passada legislatura preveu una falsa eliminació de la selectivitat. En realitat, la LOMCE la suprimeix però deixa la porta oberta que cada universitat estableixi les proves de selecció que cregui necessàries. Tampoc s'endevina un recanvi positiu en termes pedagògics, perquè la revàlida de batxillerat, a part del seu caràcter centralista i homogeneïtzador, l'única cosa que farà serà augmentar la pressió en l'últim curs per entrenar els estudiants per a aquesta prova.
En tot aquest embolic, seguirà pendent de resoldre la capacitat del sistema educatiu per orientar adequadament els joves. La selectivitat mesura, això sí, el nervi del sistema i, pel que sembla, la cosa no deixa indiferent ningú.
