Confiança en diferit

En el nostre sistema parlamentari el Govern ha de comptar sempre amb la confiança parlamentària perquè la investidura del president no prové directament de les urnes, sinó que s'elegeix en dues fases: en una primera els ciutadans elegim els diputats que conformen el Parlament i, una vegada constituït, són aquests els que elegeixen el president en funció de les majories parlamentàries que aconsegueixin articular-se. Per això el Govern sempre ha de comptar amb la confiança del Parlament: perquè la seva legitimitat és indirecta, no prové directament de la ciutadania, perquè no l'han votat en unes eleccions presidencials. Així, quan aquesta confiança es trenca, el Govern cau.

Però també és cert que el sistema preveu, en ares a garantir l'estabilitat política, que una vegada investit president aquesta confiança es manté a menys que, de forma expressa, es demostri el contrari. Per a això hi ha dos mecanismes, un activat a iniciativa del Parlament, que pot interposar una moció de censura i, un altre, activat pel mateix president, que pot presentar una qüestió de confiança davant la Cambra.

La qüestió de confiança serveix doncs per testar i confirmar el grau de suport de què gaudeix el Govern per part del mateix Parlament que el va investir, però no es pot utilitzar com a tàctica dilatòria per refredar una situació política compromesa (com la pèrdua d'uns pressupostos) o, simplement, per guanyar temps per poder temperar ànims i llimar les asprors entre els partits que recolzen el Govern. Per a això no fa falta anunciar una qüestió de confiança a tres mesos vista. Hi ha prou mecanismes de negociació, d'interlocució, d'aproximació, de persuasió i fins i tot de diplomàcia interna, per resoldre aquestes contradiccions.

Per això l'anunci d'una qüestió de confiança per al setembre sembla més aviat una ocurrència, adornada de les necessàries dosis de grandiloqüència i de solemnitat institucional per sortir al pas d'una situació política més que compromesa. Una puntada cap endavant en el temps que demostra molt poc sentit institucional. La confiança del parlament es té o no es té. I la qüestió de confiança es planteja per saber si encara es té o ja no, però no per saber si es tindrà. Tota la resta és una utilització interessada de la institució molt poc respectuosa amb la seva concepció parlamentària.

Perquè amb la improvisació i les presses de l'anunci de la presentació en diferit d'aquesta qüestió, fins i tot se li ha oblidat al presidentque, encara que la competència per plantejar-la és seva, es necessita un requisit formal previ: la deliberació al Consell Executiu. Aquesta formalitat prevista en la llei és un mecanisme de refredament de la decisió per evitar que es produeixin decisions precipitades, i exigeix al president que consulti amb els membres del seu Govern l'oportunitat de la seva presentació, els possibles riscos i les seves conseqüències. Una deliberació el resultat de la qual no és vinculant, però sí que és preceptiva. En aquest cas, no només és que no s'hagi produït aquesta deliberació, sinó que el seu anunci es fa al Parlament i davant els diputats del seu grup i no al Govern i davant els consellers, en una confusió total de la separació de poders i del degut respecte al sistema de relacions entre Executiu i Legislatiu. Anunciada ara i en seu parlamentària, aquesta deliberació, quan es produeixi, s'acostarà més a una teatralització que al degut respecte al procediment. I ja se sap que les formes són continguts.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

I per si amb això no n'hi hagués prou, hi ha un altre element que contribueix a desvirtuar la naturalesa institucional de l'anunci: al mes de setembre se celebra el debat de política general al Parlament. Un debat que dóna lloc a la presentació d'una multitud de resolucions i que, presumiblement, comportaria la conformació de múltiples aliances i d'una disparitat de majories que podrien tornar a evidenciar la soledat i la debilitat del Govern amb la pèrdua de nombroses i sonores votacions. Amb el recurs de la qüestió de confiança el president aconsegueix d'una tacada treure's de sobre el debat de política general i liquidar-ho tot amb una sola votació. A primera vista pot semblar astut, però no és més que una cortina de fum per intentar impedir que transcendeixi el que és evident. Professor de Dret Constitucional

de la (UAB).