La roda
La pau dels cementiris
Era 19 de juny de 1987, Mis problemas con las mujeres apuntava maneres, l'èxit ens esperava a tocar. Quan vam arribar a l'hotel, la cuina estava tancada. No eren temps de room service. Vam entrar en un bar pròxim i al traspassar el llindar la televisió ens escopia sense pudor la cara de l'horror.
A la frontera entre el final de la innocència i el gran business, l'atemptat d'Hipercor ens va treure a molts la bena dels ulls. La nova Espanya de la qual érem representants no estava tan allunyada del tardofranquisme, present en la societat espanyola com un zombi que es nega a reconèixer que està mort.
Recordo l'instant com si fos ahir, qui no. La ràbia, la impotència, el flashback d'un apartament a cent metres de l'establiment que va veure passar el final de la meva adolescència. ¿Quantes vegades m'havia creuat amb qualsevol de les víctimes que ara eren evacuades en ambulàncies envoltades de fum? Gent del barri, herois de classe obrera, inútilment assassinada per uns indesitjables posats fins a dalt de furor patriòtic.
Han passat 29 anys d'aquell horror. Els 21 morts que va deixar la tragèdia segueixen morts, els 45 ferits, estigmatitzats, perquè hi ha ferides que no cicatritzen mai. I les víctimes. ¿A qui li importen? «S'ha de passar pagina», diuen. No s'ha de remoure el passat.
I així, el ciutadà rep els cops de la intransigència, de l'odi ancestral o del repartiment de poder i sent totalment prescindible, està obligat a girar full. ¿Coneixen allòque el principal invent del diable ha sigut fer creure que no existeix?
Vint-i-nou anys després de l'atemptat d'ETA, les famílies i amics dels afectats per la massacre d'Hipercor segueixen aixecant-se al matí, tirant les seves vides endavant i plorant els seus morts que només han conegut una pau, la dels cementiris.
