CARTA ALS CANDIDATS
Franqueig a destinació
¿Per què ens convoquen dues vegades en pocs mesos per decidir entre les mateixes cares?
Senyors candidats, primer de tot voldria començar aquesta carta preguntant-los: ¿per què ens convoquen dues vegades en pocs mesos per decidir entre les mateixes cares, els mateixos tics i els mateixos programes? Per què han estat incapaços de posar-se d’acord? Unes eleccions no són una timba de cartes en què esperes que una nova mà et doni millor joc; tampoc són una nova ronda de Champions en què esperes que el sorteig t’afavoreixi amb la tria d’equips amb els quals et toqui enfrontar-te. No es tracta de guanyar sinó de governar. Per si no se n’havien adonat els resultats no seran tan diferents perquè vostès no hagin de canviar les seves decisions davant dels mateixos dilemes. Segur que alguns enyoren l’època del bipartidisme en la qual tothom sabia per la llei del pèndol a qui calia votar per castigar l’oponent.
Les darreres enquestes del CIS ens anuncien un panorama similar al de les darreres eleccions generals pel dia després del 26-J. Sembla que un cop més serà Sánchez qui haurà de decidir entre «la gran coalición constitucionalista», on només tenen cabuda el PP i C’s, o una coalició d’esquerres on potser li caldria comptar amb els vots independentistes per obtenir una majoria clara. Rajoy, malgrat quedar el primer, no podrà triar a ningú, només esperar que el PSOE es decideixi a jeure a la part passiva del llit.
Tan sols hi ha tres països en la democràcia europea moderna que no hagin tingut mai governs de coalició: Espanya, Malta i Eslovàquia. Espanya és l’únic de l’Europa occidental, un bon retrat de la seva immaduresa democràtica i una trista perspectiva heretada d’aquell nyap maquillat que va ser la Transició. Només cal veure les enquestes per distingir encara les velles dues Espanyes, i només cal veure que una vegada més el partit líder a Espanya serà el partit menys votat a Catalunya.
Davant d’un panorama tan incert i d’una sensació d’ingovernabilitat que fa que Rajoy segueixi a la Moncloa 6 mesos després d’obtenir un resultat insuficient per formar govern, no sé si serà estèril fer una exposició de les meves demandes o desitjos als candidats i possibles presidenciables. Tampoc sé si el futur president es limitarà a fer d’executor de les futures retallades imposades pel govern europeu. O potser plantarà cara a la creixent desigualtat i a un deute públic que només anem pagant les rendes baixes i mitjanes mentre les grans fortunes segueixen tributant mínims o recalant als paradisos fiscals repartits pels 5 continents, fins i tot al mateix cor d’Europa: Suïssa, Londres, Luxemburg… amb el vistiplau dels partits que dirigeixen el govern comunitari.
Em sembla que no els demanaré res, només que no enredin i deixin treballar la gent i decidir els pobles. I que no ens escatimin la cultura quan parlen de política social. A més de la sanitat i l’ensenyament, la cultura és fonamental. Tots sabem que un poble sense cultura o amb una cultura inaccessible i afeblida és un poble més manipulable. Ja l’han castigat prou.
*Cantautor
