Victoria a la fira
Somrient i gentil, davant una llarga fila de lectors pacients, Joël Dicker, l’autor de La veritat sobre el cas Harry Quebert, firmava exemplars a la Fira del Llibre de Madrid. Era la imatge (suïssa) del triomf: joventut, talent i vendes. Vaig pensar, per una d’aquelles simetries i anacronismes que, segons Borges, agraden a la realitat, en una escriptora que no pot firmar i en un llibre que no era a la fira (encara). L’escriptora és Victoria, que a l’Argentina va ser durant molt de temps, fins a la seva mort el 1979, només una: Victoria Ocampo. I el llibre és, per ser francs, diversos llibres, perquè reuneix la seva Autobiografía i els seus Testimonios, una penetrant galeria dels personatges amb qui es va relacionar. El títol, Darse (Fundación Banco Santander), és encertat, perquè la Ocampo es va donar sense mesura com a promotora cultural i com a intel·lectual, com a admiradora i com a amant.
Victoria va ser el centre d’un bullici intel·lectual avui extint. Educada en francès i anglès, va viatjar de Buenos Aires a París, Londres o Nova York per reunir-se amb André Gide, Virginia Woolf, Mussolini o Waldo Frank, però encara van ser més els que la van tenir a Buenos Aires d’amfitriona: Stravinski, Tagore, José Ortega y Gasset, el comte de Keyserling, García Lorca, Roger Caillois, Ernst Ansermet o Drieu La Rochelle. Alguns se’n van enamorar i algun (La Rochelle) en un grau d’obsessió que la va acompanyar fins al dia del seu suïcidi. Victoria va ser una mecenes irrepetible: va dissoldre la fortuna familiar en una empresa altruista (és a dir, ruïnosa): la revista Sur i la seva editorial annexa, que va ser l’aparador en espanyol de la millor literatura universal. Va saber advertir el talent d’alguns dels seus col·laboradors, com Jorge Luis Borges, a qui va publicar els seus primers contes, reunits a El jardín de senderos que se bifurcan (1941), i al qual va fer nomenar director de la Biblioteca Nacional.
Notícies relacionades
Però a més d’aquella Victoria per als altres, n’hi va haver una per a si mateixa que també es va abocar cap a fora: l’escriptora autoconscient que va voler escriure com a dona (l’hi va explicar a Virginia Woolf) i que, al donar forma verbal a la seva experiència, va acabar descrivint una intimitat lliure i tumultuosa. ¡No és poca cosa recuperar la veu inigualable de Victoria Ocampo!
