La Gran Bretanya i l'EFTA

El Consell Europeu va decidir ja fa quatre mesos adoptar diverses iniciatives en relació amb la situació política generada per la decisió de la Gran Bretanya de celebrar un referèndum sobre la seva permanència o no a la Unió Europea. Donat que la Unió Europea ha sigut incapaç en els últims anys d'afrontar la provocació, aquestes negociacions d'última hora han mirat d'acomodar, encara més, els britànics a la Unió. Des de revisions en matèria financera -en el sentit de no discriminar la City des de l'eurozona-, competitivitat i mercat interior fins a la sobirania per donar un paper més gran als parlaments nacionals i la immigració, per limitar l'accés a prestacions socials. I un element determinant: deixar oberta la possibilitat que els britànics es puguin mantenir al marge de decisions que puguin afectar-los. És a dir, condicions particulars per a un dels socis del projecte, que a més a més és una de les potències econòmiques de la Unió Europea. El risc seria l'efecte de contagi a altres membres del club: per exemple, Polònia, Hongria i Àustria.

¿No deu ser que la Gran Bretanya no hauria d'haver entrat mai a la Unió Europea i sí haver apostat per enfortir i ampliar les seves relacions amb els Estats Units? Els Estats Units han sigut el gran exemple del desenvolupament del capitalisme britànic. Entre les dues societats han imposat una dinàmica de mercat i un creixement que ha sigut líder en els sistemes econòmics mundials des de fa segles. Només s'ha de rellegir Adam Smith i veure com els principis que va idear segueixen vigents. Al segle passat, Ronald Reagan i Margaret Thatcher van promoure una agenda reformista en la línia més dura dels primers pensadors: abaixar impostos, reduir la despesa social, donar tot el poder al mercat, la màxima iniciativa privada i constants restriccions de l'activitat del sector públic. L'Estat era per a tots dos un problema i no la solució.

La conseqüència d'aquestes polítiques, efectivament, és que els mercats han anat avassallant i les desigualtats al món han augmentat dramàticament. Com diu Nicholas Shaxson a Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los hombres que robaron al mundo, ningú ha negat l'afirmació que la Gran Bretanya està assentada com una aranya al centre d'una gran teranyina internacional de paradisos fiscals, i des d'allà atrapa bilions de tot el món per canalitzar-los cap a la City de Londres. I ningú nega que els Estats Units s'han convertit en un paradís fiscal gegant, una cosa que Barack Obama no ha pogut resoldre. Dues visions, per tant, massa coincidents.

Alguns pensem que Europa ha de ser el contrari, un espai social de progrés, tenir una visió en comú, amb una verdadera i profunda orientació integradora del futur federal de la Unió. Els valors i principis que van ser inspiradors del projecte europeu, com la dignitat humana, la llibertat, la pau i el benestar dels pobles europeus, són clau i haurien d'estar al capdavant de l'agenda de la Unió. S'ha de lluitar per una Europa social de progrés, no només per un mercat, que també és necessari, evidentment, però no com a element inspirador. Per a això hi ha altres àmbits als quals pertànyer, com l'Espai Econòmic Europeu, l'EFTA (Associació Europea de Lliure Comerç) i l'OMC (Organització Mundial del Comerç).

Crec sincerament que els britànics haurien de decidir no seguir a la Unió Europea i tornar a l'EFTA. Ells van ser, el 1959, els inspiradors d'aquesta organització com a reacció al que en aquells moments s'estava creant des de França i Alemanya, i per la necessitat de defensar la Commonwealth. I ho van aconseguir, firmant a Estocolm el tractat per eliminar els drets de duana per als productes industrials, un pacte que no afectava els productes agrícoles ni els del mar. Els resultats de l'associació van ser positius, ja que van aconseguir un significatiu augment del comerç exterior entre els anys 1959 i 1967. El projecte va quedar minvat quan Dinamarca i el Regne Unit van deixar Islàndia, Suïssa, Noruega i Liechtenstein per ingressar a la Unió Europea.

Altres projectes s'entreveuen en aquests moments a la Unió Europea: algunes veus demanen donar una empenta a la integració impulsant la unió en defensa i definint el futur Parlament de l'eurozona i la seva autonomia per integrar polítiques econòmiques i fiscals. Fer, per tant, allò que els Estats Units van aconseguir posteriorment a la Declaració d'Independència de 1776.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un futur federal de la Unió amb els principis que van promoure Monet, Schumann i altres no és compatible amb el que s'ha descrit. La Unió Europea ha de dir no i ampliar-se, si és que així és procedent, amb una mirada més social i integradora, cap al sud potser. Un espai on és més necessari que mai pacificar i cooperar per a una estabilitat necessària i obligada.

Director de la Fundació Catalunya Europa.