Peccata minuta
Família
L'autèntica família són els amics: no ens ve donada per la sang ni pels títols de cosí, cunyada o tia. L'anem cuinant a cada paraula, somriure i mirada. I un bon dia ens trobem que casa seva és la nostra, la nostra, la seva, i sabem en quin calaix hi ha cada cosa sense necessitat de demanar-ho. Vaig tenir un amic -i n'han anat arribant altres- amb qui gairebé sense voler i dia a dia vam anar forjant una nova condició en què es desdibuixaven els límits. I quan el Joan es va casar amb la Carlota i va néixer el Lluís, vaig accedir, a través del meu títol de padrí, a figurar oficialment en el nostre no escrit llibre de família.
Així com no podem escollir els nostres familiars directes ni estem obligats a estimar-los, tampoc podem estimar per decret les persones que escullen els nostres amics per compartir la seva vida; l'estadística ens explica com grans amistats s'han anat diluint per falta de sintonia amb les seves parelles. Amb la Carlota va passar exactament el contrari: era exactament la peça que necessitava el puzle -li encantaven tota classe de jocs- per completar la imatge. I quan la Maria i jo vam tenir el Carles, ella va ser la seva dolça padrineta. La Carlota no va acabar mai de trobar-se a gust en els fastos socials en què, com a consort, va haver de participar: preferia quedar-se a casa, amb els seus.
La prova del cotó
Van ser anys feliços. Fins que el Joan se'n va anar de casa i, al cap de poc, d'aquest món. Potser la prova del cotó de la gran amistat és la de prendre partit quan aquells que més estimes passen de l'amor a l'odi, del t'estimo a l'insult i del petó al crit. No va ser fàcil, però el bàlsam del temps és un gran cicatritzador, i aviat vam saber tornar a estar junts en alegria.
Dissabte passat vaig tornar, per primera vegada des de la mort del Joan, a la preciosa casa, envoltada de naturalesa, que la Carlota i ell es van construir al principi de tot. Vaig vessar un parell de llàgrimes perquè cada racó i objecte estaven carregats de l'absència del meu amic: brindis de xampany i rialles i plors de nens. La Carlota em va recordar que aquella casa, com la de Sisa, també era nostra. I no vaig haver de demanar on era el tirabuixó.
Ens vam acomiadar donant-nos cita per a l'agost al Marroc -ella se n'anava per Sant Joan amb la Yvette a París, a veure el seu fill Carles-. I va ser el Carles qui va haver de tornar amb el primer vol que va trobar quan dilluns va saber que la seva mare havia mort al matí, després d'una mínima intervenció quirúrgica de risc gairebé nul, víctima de l'estadística de l'un per mil o per milió.
Alba, Lluís, Carles, Joan i Isabel van poder abraçar-se i plorar junts amb el metge que la va atendre. No esteu sols: us queda la família. I la casa, moltes cases.
