Thomas Mair, el neonazi solitari, que presumptament va assassinar la diputada Jo Cox, partidària a continuar a la Unió Europea, al crit de "Britain first!", "Gran Bretanya Primer", pertanyia al partit ultra d'aquest nom que, evidentment, igual que l’UKIP o Partit per la Independència del Regne Unit de Nigel Farage, ha condemnat el crim.
Però el nom del partit i el seu eslògan, per legítim que sigui, no deixa de recordar altres eslogans de trist llegat com "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" que es tradueix per "Alemanya, Alemanya per sobre de tot, per sobre de tot el món ", estrofa inicial de l'himne alemany entre 1922 i 1945, que va ser suprimit després de la derrota del Tercer Reich, juntament amb una altra estrofa que lloava les qualitats dels vins i les dones germàniques. Alemanya estava, oprimida pels seus veïns i poders externs, i així es van justificar els crims i l'expansió del règim nazi. I el "Britain first" també evoca aquest famós eslògan popularitzat per Josep Anglada de "Primer els de casa" que, sense poc rèdit electoral, va copiar textualment Xavier García Albiol i el PP català fa poc més d'un any en la campanya electoral de la municipals a determinats pobles i ciutats.
És lògic que el propòsit de qualsevol càrrec electe, sigui diputat, alcalde o regidor, és el benestar de les persones de la circumscripció per la qual ha estat elegit i als que representa. Però la història ha demostrat que en molts casos l'apel·lació política i propagandística a defensar "els nostres" davant enemics externs, ha anat parella a discursos xenòfobs i excloents de difícil control, elaborats sobre tòpics i mentides gens innocents cap els foranis, veïns o determinats col·lectius. Abans eren els jueus i gitanos, i ara segons, el cas, els tecnòcrates de Brussel·les i Berlín, juntament amb els indolents llatins amants de la migdiada i els subsidis, al costat dels immigrants musulmans.
Notícies relacionadesEvidentment no és el mateix un partit que diu respectar els valors democràtics, però que en base als drets de les dones, barrejant problemàtiques reals d'integració i mentides demoscòpiques, construeix el seu ideari fent de determinats col·lectius i poders els culpables dels mals que pateix la "gent de casa", que els grups de hooligans, que ataquen immigrants i refugiats. A Alemanya tenim d'una banda al partit Alternativa per Alemanya de Frauke Petry, amb representació parlamentària que ha liderat el rebuig a l'arribada de refugiats. També hi ha el moviment PEGIDA, Patriotes Alemanys contra la Islamització d'Occident, creat pel demagog i provocador Lutz Bachmann, en el qual hi ha militants i simpatitzants d'Alternativa per Alemanya i del neonazi NPD. I d'altra banda s'han produït aquest últim any centenars d'atacs a centres de refugiats comesos al marge de PEGIDA i aquests partits, però en els quals s'han vist implicats militants i simpatitzants seus.
Malgrat estar al marge d'aquests actes de violència, l’UKIP de Nigel Farage manipula xifres i estadístiques, quan acusa els ciutadans europeus residents al Regne Unit d'aprofitar-se del sistema social britànic, i ho fa d'una manera i amb un llenguatge que voluntària o involuntàriament, alimenta discursos d'odi que poden evolucionar o expressar-se amb violència, sigui per un descerebrat, sigui per un grup de simpatitzants que creuen que cal anar més enllà. El mateix passa amb els discursos dels líders de PEGIDA o Alternativa per Alemanya que presenta als refugiats que han arribat, no com a víctimes de la guerra i la barbàrie del règim sirià i el terror gihadista, sinó com islamistes radicals que, com un cavall de Troia, es disposen a destruir Occident. Els partits i associacions legals rebutgen la violència, però expandeixen consignes plenes de benzina. I quan la gasolina crema, és difícil aclarir a qui li va caure el llumí.
