El 'Brexit' no és una casualitat

El que el 2013 semblava una simple tàctica per guanyar temps s'ha convertit en una crisi sense precedents a la UE. El que aparentava ser una formalitat innòcua ha mutat fins a generar tantes tensions i incerteses que el 24 de juny pot ser el començament d'una nova època al nostre continent, amb la identitat del projecte europeu oberta en canal. El 2013 David Cameron necessitava un partit conservador unit per guanyar les eleccions, i semblava que assumir el compromís de convocar el referèndum sobre la permanència a la UE era una bona idea, una aposta segura.

¿Va ser un error? ¿Han canviat tant les coses? Fora del Regne Unit, sembla que és clar que si el país abandona la UE, les dues parts hi perdran a curt i mitjà termini. Els que opinen des de fora de les illes britàniques coin­cideixen en el fet que aquesta operació és un lose-lose. Si les institucions internacionals, les empreses amb relacions al Regne Unit i els experts estrangers poguessin votar, s'imposaria l'opció de continuar a la UE.

Ara bé, no voten els de fora, voten els de dins: els ciutadans britànics, irlandesos i de la Commonwealth que viuen al Regne Unit, així com els britànics que han viscut a l'estranger menys de 15 anys. Les enquestes mostren uns resultats molt disputats amb un lleuger avantatge per a la sortida de la UE, però per un marge molt estret i incert i a falta de conèixer l'impacte de l'atemptat contra Jo Cox. Els arguments principals que sustenten el vot per abandonar la UE són de caràcter polític (incloent-hi aquí la immigració) més que econòmic. Això no hauria de sorprendre coneixent la motivació principal per concebre el que avui és la UE.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els comptes econòmics d'una operació així mai són fàcils però sembla clar que, en cas de sortida, es frenarien durant un temps els fluxos comercials i d'inversió al Regne Unit. Després, si el país no volgués perdre l'accés al mercat de la UE, hauria de negociar les condicions des d'una posició d'autoinfligida debilitat. ¿Es poden compensar aquests efectes adversos per les promeses de millorar la qualitat del govern, alliberar-se de la burocràcia brussel·lesa i recuperar el control sobre la immigració per fer-la més restrictiva? Una part important dels britànics sembla considerar que és així.

¿Com hem arribat a tot això? Des de la perspectiva política, que és la determinant en aquest cas, el projecte de la UE ha sigut atacat tant per la dreta com per l'esquerra, en les seves versions més dures, dins i fora del Regne Unit. Segons els conservadors, continuar a la UE representa agreujar la pressió del sector públic sobre l'economia («No hem aconseguit fer retrocedir les fronteres de l'Estat a casa i ara veiem com un superestat ens n'imposa altres de noves», M. Thatcher, 1998). Des de la secció més populista de l'esquerra, no s'han resistit a culpar la UE del que li competeix i de gairebé tota la resta. Pot ser que el 23 de juny tingui lloc un accident políc, però no serà per casualitat.