'Chapchap'

De fet, no és que no sàpiga fer-lo anar. Ni tan sols no sé com es pronuncia correctament. En dic 'Espapchat' o 'Chapchap', i aleshores els meus fills somriuen. Per no dir que se'n foten obertament del pare. Els veus sovint amb aquesta aplicació i perceps que els fa riure, sobretot els fa riure. S'han acostumat a fer-se fotos i a decorar-les amb sobreactuacions estrambòtiques, com ara dibuixar-hi orelles o dents de conill o morros de gosset o rastes o d'altres pentinats estrafolaris. I les pengen. I riuen. I també pengen vídeos mentre estan ballant o mentre fan bestieses o mentre ballen fent bestieses. Ho deia fa uns dies a EL PERIÓDICO Sílvia Martínez,  de la UOC: «Snapchat es valora per la fugacitat dels continguts, l'espontaneïtat de les fotos i els vídeos i la ludificació». Del caràcter espontani (a raig) ja n'hem parlat, i també d'aquest aspecte obscenament frívol. El que m'interessa més, però, és la fugacitat. Tot el que hi ha es manté durant uns deu segons com a molt, la qual cosa ens indica que el contingut és eteri i la possibilitat de recuperar-lo és remota. La pervivència de les imatges es dissol en la necessitat de fabricar-ne de noves de manera contínua.

L'Snapchat és l'essència mateixa dels temps actuals: viure amb rapidesa, no deixar petjada i divertir-se amb la banalitat, que és elevada al rang d'absolut. Potser el retrat que en traurem serà un fresc del XXI que passarà a la història.