Cinc anys d'imposar-se la mort

He trobat per casa un feix de diaris del 2011 que havien quedat oblidats en una caixa. Ensopegar amb un diari passat és fer una immersió sobtada en la memòria, una immersió obligada per l'objecte, no buscada expressament.

¿I què passava, doncs, el 2011? El començament d'aquell any va ser esperançador. A principis de febrer vam viure dies esperant amb emoció continguda l'enderrocament de Mubàrak a Egipte. Ja havia caigut Ben Ali a Tunísia, era possible. Semblava que el món sencer acompanyava en cor i ànima els manifestants de la plaça Tahrir. Finalment va caure el dictador i un crit ensordidor d'alegria va recórrer els països arabomusulmans. Però el somriure d'aquella revolució aviat se'ns va estroncar als llavis, uns mesos més tard ja vam començar a tenir fotografies sagnants provinents de Síria.

L'esperit d'aquella revolta, no obstant, segueix viu, no han desaparegut els anhels de millora de les condicions de vida ni la necessitat de ser governats per règims menys corruptes i autoritaris. Només que molts dels que es manifestaven aleshores ara s'esforcen per sobreviure, per escapar-se de la mort fugint cap a les portes tancades d'una Europa egoista i amnèsica, incapaç d'actuar d'acord amb els seus valors fundacionals.

15-M I ELECCIONS

El 2011 va néixer el 15-M, però també va ser el d'unes eleccions generals que ens han marcat la vida des d'aleshores. La majoria absoluta obtinguda pel Partit Popular va significar el començament d'una etapa encara més fosca que la precedent, la dels primers anys de crisi. Teníem por en aquell moment, molta por, veient com ens costava respirar enmig de la polseguera generada per l'esfondrament de tot el nostre món. Un món, el del creixement econòmic i la bombolla immobiliària, en què ens vam fer adults.

Molts vivíem en precari, no s'ha d'oblidar, però que el context no ho fos ens feia creure que podíem tenir esperances de millora, d'ascendir socialment, que l'esforç i el sacrifici ens portarien al següent esglaó, on disfrutaríem de la cobertura mínima de les nostres necessitats vitals i d'una seguretat que ens permetria projectar-nos al futur, pensar per fi quina vida volíem viure. Estàvem tan segurs de les possibilitats d'aquest camí ascendent, que no deixàvem de fer màsters, postgraus i cursos per preparar-nos per a un futur prometedor.

Molts dels nostres companys de formació fa anys que han emigrat i ara se'ls impedeix fins i tot poder exercir el dret de vot des de l'estranger. El 2011 estàvem encara massa espantats per reaccionar, el desconcert va conduir molts votants a confiar en la suposada seguretat d'un Govern conservador que prometia solucionar-nos tots els problemes. El que no es devia imaginar un nombre important de votants circumstancials del PP és que allò seria l'inici d'una època encara més fosca, d'un contraatac furibund contra una gran massa de població afectada per l'atur, la misèria absoluta i la precarietat.

RETALLADES SOCIALS

La violència del Govern de Rajoy contra els seus ciutadans no té precedents en democràcia i no es justifica, ni de bon tros, per la situació econòmica. Educació, sanitat i prestacions socials van rebre durament. En aquests gairebé cinc anys que dura el marianisme, són molts els que han pagat amb la vida les retallades. S'ha atacat els treballadors amb una reforma laboral que els ha deixat a la intempèrie. S'ha cargolat fins a cotes insuportables els autònoms. S'ha castigat les petites i mitjanes empreses i s'ha afavorit les grans corporacions.

El resultat és exactament el que es volia: els rics més rics, els pobres més pobres, més maltractats, més vulnerables que mai. Entre ells tota una generació de nens que guardaran un record trist de la infància, una infància gairebé dickensiana amb gust de galetes i formatgets del banc d'aliments, l'amenaça contínua del desnonament o la penosa degradació que suposa l'atur de llarga durada dels seus progenitors.

Molts d'ells se n'han anat, no els ha quedat cap més remei, i refan la vida i intenten creure novament en el relat de l'arrelament en ciutats llunyanes on encara es pregunten si el seu pas per aquest país només va ser un somni o un malson.

GREUGES

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Moltes coses han passat des del 2011, i avui és més necessari que mai un inventari de greuges, fer memòria per no oblidar cadascun dels dolorosos punts en què els que havien de gestionar els nostres recursos i buscar el bé per a la majoria no han fet res més que menysprear el patiment de persones a qui deuen considerar inferiors a ells.

Fem memòria avui i votem tenint present el passat immediat i sent conscients que en altres indrets l'anhel de democràcia s'està pagant amb la vida. Al capdavall, és la nostra arma més esmolada, la del vot, i avui hem de brandar-la sense vacil·lar.