Anàlisi
El pànic d'una UE a mitges
El resultat del referèndum britànic no és un accident al que s'hagi arribat per casualitat
Ho apuntàvem en aquestes pàgines fa uns dies: avui és el començament d’una nova etapa de la UE. L’orientació, la lògica del projecte comú europeu està en crisi. L’esperit d’aquest projecte havia estat sempre expansiu i, de fet, les regles estaven més aviat pensades per establir condicions a l’entrada de nous estats membres que en dissenyar estratègies de sortida.
Com apuntàvem diumenge passat, això no és cap accident. Aquí no s’hi arriba per casualitat. Per un cantó, els arguments per votar en contra de la UE fa temps que es van plantar al Regne Unit i s’han anat regat abundantment des de llavors. Per un altre, molts britànics opinen que la Unió Europea realment no ha fet prou per ells. En termes d’impacte econòmic a mitjà i curt termini, semblava clar que era millor per als britànics quedar-se a la UE que marxar-ne. El tipus d’argument que ha donat força a l’opció de marxar és polític, incloent-hi aquí la immigració: fora de la UE ens governarem millor i possiblement serem més estrictes amb els immigrants.
Sempre es molt arriscat dir una paraula sobre el futur. Era difícil anticipar el resultat del referèndum, però encara ho és més dibuixar el que pot passar en el futur amb la Unió Europea.
En primer lloc, la retòrica política demagògica en relació a la immigració no és ni molt menys exclusiva del Regne Unit. Entre altres països, a França, Alemanya, Àustria i Hongria, hi ha corrents polítics que s’oposen a la immigració. Aquests moviments no són majoritaris però van a l’alça. Els líders polítics que juguen aquesta carta o bé no coneixen la demografia dels seus pobles o bé, cosa que és més probable i seria pitjor, no tenen escrúpols. La UE en el seu conjunt i, irònicament, alguns dels països on s’ha atiat amb més força el sentiment anti-Brussel·les, seran algunes de les societats més envellides del món d'aquí 20 o 30 anys. I qui ha estudiat seriosament l’impacte de la immigració en les finances públiques en general conclou que aporten molt més del que reben.
Això és deixant de banda les consideracions ètiques i humanes, que no ho hauríem de fer. Si les posem sobre la taula, seguint per exemple la invitació del Papa Francesc, els motius per acollir éssers humans que busquen un futur millor són encara més potents. Fa pensar: després dels drames que han viscut el refugiats sirians per fugir de la guerra, la campanya del leave britànic sostenia que la UE és un lloc on hi entra qualsevol i que per això cal marxar-ne.
En segon lloc, em temo que la UE no en té prou de declarar que seguirà molt unida per contenir la situació. La intoxicació dels polítics juga un paper en els vots, però l’oposició d’alguns europeus al projecte de la UE va més enllà; i és una oposició tant des de la dreta com des l’esquerra política, en les seves versions menys contemporitzadores. La temptació de projectar en Brussel·les les pròpies incapacitats per resoldre els problemes és forta per a alguns aprenents de bruixot que no són conscients de les moltes coses que ha fet la UE per a la majoria d'europeus i per al món.
