Anàlisi
Maleït 'brexit'
No ho puc impedir: cada vegada que em toca en el canvi una peça de metall que al revers ostenta el nom celta del meu petit país d'origen, Éire, acompanyat del símbol patri de l'arpa, la contemplo amb una profunda satisfacció. Després veig l'altra cara amb el seu mapa de la Unió i la satisfacció creix. I això perquè la moneda europea, amb la seva afirmació a la vegada nacional i supranacional, és el recordatori quotidià més tangible que tenim de l'heroica aventura -superadora de vells separatismes i malentesos, rivalitats i malapteses, responsables de milions i milions de víctimes- que ha suposat la creació de la Unió. ¡Que fantàstic que és poder utilitzar la mateixa moneda en qualsevol racó seu! ¡Quina il·lusió sentir-se plenament, a la vegada, espanyol i europeu!
Els irlandesos es van adherir de seguida a l'empresa, a diferència dels britànics, amb un entusiasme que no crec que hagi disminuït amb el temps. Ara resulta que els veïns de l'illa adjacent, molt més populosa, han decidit -no per majoria aclaparadora, és veritat- que no volen seguir al vaixell comunitari. Però un es pregunta: ¿han estat alguna vegada realment a bord? Crec que la resposta és no, que mai han volgut participar de veritat en la construcció de l'Europa sense fronteres. La prova més contundent d'això ha sigut, precisament, la seva tossuda negativa a abandonar la lliura esterlina.
Un repte no acceptat
Notícies relacionadesPotser, en el fons, els britànics encara són incapaços d'interioritzar la dura circumstància que l'Imperi ja se n'ha anat per no tornar. Potser, en el fons, no han pogut superar la seva nostàlgia pel que fa a aquest tema. Europa els donava l'oportunitat d'una altra gran iniciativa creativa, de posar al servei del Vell Continent el savoir faire democràtic acumulat al llarg de segles, fins i tot la seguretat de poder exercir dins del nou ordre una influència preponderant. Però no van acceptar aquest repte, malgrat ser l'anglès, per la seva extraordinària barreja de components llatins i germànics, expressió ell mateix de la diversitat europea (i fantàstic trampolí des del qual pot llançar-se a l'aprenentatge d'altres llengües).
El referèndum vinculant ha sigut tradicionalment rebutjat a la Gran Bretanya com a vehicle adequat per a la presa de grans decisions, amb l'argument que són els diputats elegits pel poble els que tenen aquesta responsabilitat. En el cas actual la utilització del referèndum ha sigut, em sembla obvi, un desastre total. Em sento dolgut profundament per la falta de solidaritat que demostra el resultat amb el projecte fundacional europeu. Agafo una moneda britànica amb la seva imatge d'Isabel II, ja gairebé tan longeva com Victòria, i comprovo que, Deo gratia, una de les seves atribucions és ser Defensora de la Fe (anglicana, per descomptat). ¡Això sí que és conservadorisme! La renovació que necessita urgentment el Regne Unit podia haver-se efectuat en el context europeu, però ha optat per aconseguir la seva independència. ¿Ja s'espavilarà? Sí, però la decisió ens farà mal a tots.
