Petit observatori
Una espècie tòxicament armada
Jo no he tingut mai cap arma a casa. Al meu costat, sí. Quan feia el servei militar al Montseny, durant els mesos de milícies universitàries, tenia un fusell al meu càrrec, però només servia per dur-lo a l'espatlla quan tocava desfilar.
Ignoro si aquell fusell hauria funcionat adequadament en el cas d'haver de disparar. De tots els records, el que tinc més clar d'aquelles desfilades és el pes dolorós que havia de resistir la meva espatlla. Els meus ossos no estaven fets per transportar la feixuga i fèrria «placa base». Sempre he estat més àgil que muscularment potent.
He de dir que les armes no m'han atret mai, i tampoc les armes de caça, tot i que la nostra espècie, la humana, ha sobreviscut, en part, gràcies a l'activitat caçadora dels nostres llunyans avantpassats. Quan no tenien escopetes tenien pedres i fones, i paraven trampes, i d'aquesta manera podíen apoderar-se -o abatre- d'uns animals que eren menjables. No només van progressar alimentant-se de vegetals, sinó també d'animals diversos.
L'ésser humà és per naturalesa agressiu, com totes les espècies que només poden viure si s'alimenten. Però hi ha matances que no són del porc, sinó d'altres humans. Des d'Orlando, als Estats Units, Ricardo Mir de Francia ha explicat als lectors d'EL PERIÓDICO que un home havia comprat en una botiga una pistola i un rifle semiautomàtic absolutament legal, que podia disparar 30 bales seguides. L'home va comprovar tràgicament l'eficàcia de l'arma. Matar és fàcil, als Estats Units. Entres en una botiga com un client i en surts com un assassí.
Algú va dir, fa anys, que les armes les carrega el diable. No sempre és així. I en tot cas, hi ha altres armes que poden comportar conseqüències funestes. Una arma que pot consistir en una crítica terriblement destructiva, un menyspreu absolut, una sentència dictada per l'enveja o per l'odi.
Com hi ha amors tòxics, hi ha odis que s'autoenverinen.
