Anàlisi
'Goodbye'
Va ser bonic mentre va durar, però els votants del Regne Unit de la Gran Bretanya han dit que volen abandonar la Unió Europea. Les conseqüències reals només se sabran quan es concreti la forma del divorci; pot ser suau, mantenint-se un statu quo similar al noruec, que és gairebé de la UE, més distant com el de Suïssa o completament aliè a la Unió. El Regne Unit ha sigut el país menys europeu de tots, ja que no només no s'ha adherit a diferents tractats d'aquesta Europa a la carta sinó que, a més a més, se li tornen part dels diners aportats al pressupost comunitari mitjançant el xec britànic, però no per això la seva partida és menys dolorosa.
El país que allotja la ciutat més cosmopolita del món, Londres, decideix aïllar-se en una tremenda contradicció que obre diversos cismes en el seu si. Han inclinat la balança cap a la sortida zones rurals i votants de més edat, és a dir, aquells als quals importa poc la globalització. Joves i professionals d'alta qualificació han votat per quedar-se, però han votat relativament pocs. I aquesta és una primera lliçó, les conseqüències de no votar poden ser dramàtiques. Qui no vota ha d'assumir les conseqüències de la seva passivitat.
La Gran Bretanya és un país suma de països, i no tots estan còmodes amb la sortida de la UE. Escòcia i Irlanda del Nord ja plantegen un possible abandonament de la seva situació actual per seguir a la Unió. La posició de Gibraltar és més complexa perquè ara gaudia de tots els beneficis de la seva metròpolis i de l'àrea de la UE. Ara tornarà a ser un enclavament aïllat amb poc futur.
Però sobretot hi ha les conseqüències per a les persones. Les desenes de milers de jubilats britànics que resideixen a Espanya deixaran de tenir els drets a l'ús de la nostra sanitat de què gaudeixen els ciutadans europeus. I, en paral·lel, els centenars de milers de treballadors o estudiants espanyols a la Gran Bretanya tindran el mateix estatus que llatinoamericans, africans o asiàtics, és a dir, més traves i menys drets. Probablement hi ha diversos milions de damnificats tant anglesos com europeus. Finalment, aquest moviment pot tenir un efecte crida en altres països de la Unió, com ja han anunciat alguns partits francesos o holandesos.
És una pèssima notícia per a l'economia, per a una Europa que aspira a ser un referent mundial i per als que creiem en un món sense fronteres. Però ja no serveix plorar la pèrdua sinó aprendre del fracàs. I almenys se'n pot treure dues lliçons. Per un costat, Europa necessita més agilitat per ser més atractiva. L'euroburocràcia i els equilibris impossibles donen raons a qui vol criticar per destruir. I per un altre, qüestionar la regulació dels referèndums. ¿El 51% dels vots ha d'implicar una decisió dràstica? ¿Amb qualsevol participació? Probablement no, però per ser creïbles les normes s'han de definir abans de convocar-lo.
No són bons dies per a Europa, però almenys aprenguem les lliçons.
