Bojos, assassins i terroristes

La matança d'Orlando i l'assassinat de Jo Cox han revelat un parell de coses. La primera és que les paraules que tenim per parlar d'aquests crims se'ns han tornat polisèmiques. Confuses. Poc útils. La segona és que l'acció d'un individu pot torçar el curs de la història. Com si el nostre destí estigués en mans de llops solitaris. I ja sabem que l'home li té més por al llop que a una manada de bisons.

Així ho va creure Donald Trump, que va grapejar els cadàvers de la discoteca amb un oportunisme tan impúdic que les esgarrifances van arribar a les files del Partit Republicà. L'assassí dels gais era un gihadista. I si era gihadista no podia ser nord-americà. Nascut a l'Afganistan, va dir Trump. Fals. Omar Mateen havia nascut a Nova York, a pocs carrers del barri de Queens, on una escocesa immigrada i el fill d'uns alemanys van tenir el seu quart i cèlebre fill. Mateen freqüentava la discoteca. A l'escola va patir 'bullying' i de gran va maltractar la seva primera dona. Tota una biografia. Amb més 'finesse', però amb un oportunisme que també és digne de menció, Cameron va intuir que la mort de Cox podia ajudarlo a aixecar el cap davant un referèndum que no hauria d'haver convocat mai. No va reparar en flors, elogis i elegies. I va subratllar les connotacions polítiques del succés, mentre els tabloides que han defensat el brexit regiraven la vida de Thomas Mair, l'assassí, en busca d'algun gen que deixés l'homicidi en un desvari.

La manipulació política de les víctimes s'escuda en la polisèmia. Si les paraules que utilitzem no tinguessin tants significats, no hi hauria lloc per a tanta confusió. Els 49 morts d'Orlando haurien donat peu a un dol compartit i Jo Cox hauria sigut recordada per tots com una dona que va morir en acte de servei. Però no ha sigut així. La massacre d'Orlando es va associar des del primer moment al terrorisme. Amb fonament, és cert. El mateix Mateen es va presentar com un soldat de l'ISIS lleial al Califat. Odiava els nostres valors. ¿Què és un individu així, si no un terrorista? La seva condició encaixava en la narrativa que ens permet entendre el món després de l'11-S. La mort de Cox, al contrari, va ser obra d'un home solitari. Mair era això que els italians anomenen 'un uomo qualunque', el veí que qualsevol anglès ben nascut sol tenir. No gaire parlador, però bonàs. Capaç de donar-te un cop de mà per cuidar els lliris del jardí.

Ningú ha demostrat que Mateen rebés ordres de suposats inductors. Però era un gihadista. ¿Per què furgar en la seva vida? La seva mirada és inequívoca, decidida, provocadora. Mair, en canvi, té els ulls ennuvolats i els braços caiguts. És un home perdut. I si va matar aquesta pobra dona deu ser perquè estava més boig del que es pensaven els seus veïns. Diuen que va cridar «Britain first!» abans d'apunyalar la diputada, però ¿qui ho va sentir? I si ho va dir, ¿sabia el que deia? Un home així no sap que aquest és el nom d'un partit fundat per antics voluntaris de l'Ulster. A mesura que sortien proves d'amistats compromeses, els tabloides construïen la narrativa del trastocat. El boig.

Tenim un problema. El tenen fins i tot els britànics, tan pulcres a l'hora de separar fets d'opinions. ¿Quan parlem d'un terrorista? ¿I quan pensem en un boig? Fins fa dues o tres dècades hi havia altres paraules per al que matava de manera intencionada i indiscriminada. 'Feixista' o 'anarquista'. Uns comodins que no van resistir el pas del temps. El de 'terrorista' va sobreviure. Com a substantiu i com a adjectiu. Des dels zelotes fins als gihadistes. Serveix per captar realitats molt diverses, com ha explicat José María Tortosa. Compleix una funció. Omple un buit. Ens allibera de la complexitat.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Mateen era un terrorista. D'acord. ¿I Mair? ¿Per què dubtem? ¿Per què pensem que està boig, mentre creiem saber que Mateen no? Perquè per qualificar-lo comptem amb una narrativa. La de l'odi gihadista cap a una forma de vida sense lligams religiosos. I com que la narrativa ho explica tot, ja no interessa la biografia del terrorista sinó la seva condició. Per contra, no sabem on col·locar l'acte de Mair. Llavors, els detalls de la seva desgraciada vida ens ajuden. Ens reconforten, perquè ens parlen d'un ésser embogit. Una excepció. També ho era Anders Breivik fins que uns forenses van explicar que es pot ser noruec, luterà i matar 77 persones estant sa mentalment.

¿Per què separar les equacions personals del seu entorn polític? Sense atendre els dos registres no entendrem mai del tot què va passar amb Mateen, Mair, Salah Abdeslam o Breivik. Cap d'ells estava boig abans de matar. Però tots van ser víctimes de desordres activats per un context infernal. El de les idees que neguen el dret a la llibertat i a la diferència. Que vénen d'Orient o d'Occident. Oxigen del terrorisme.