La roda
L''enigma Cirlot'
«Jo sóc de Barcelona, perquè Barcelona és Cartago», deia Juan Eduardo Cirlot, de qui es compleixen cent anys del seu naixement. La seva figura és imprescindible en la cultura espanyola de segle XX. Barceloní contra el món, poeta de culte, cinèfil voraç i molts trencaclosques més. Mén enllà de literari, de la seva figura com a crític d'art, de ser un dau al set, del cicle Bronwyn o del seu 'Diccionario de ismos', el que més m'impacta és trobar-me amb un ésser excepcional, un enigma per descobrir i, per a mi, una font d'inspiració constant. No importa que després del primer impacte al conèixer la seva obra et sentis perdut en el seu laberint i sàpigues que mai seràs de capaç de trobar la sortida. Tampoc que et sentis un ignorant per les intricades connexions que reforcen la seva mítica. L'important amb Cirlot és deixar-te portar cap a l'abisme.
El seu llenguatge errava per davant de tot i de tots, mentre ell se sentia un home transmutat a èpoques passades. Èpic, clàssic i avantguardista, tot en un. Revolucionari i conservador com ell mateix es deia, mentre encaixava ortodòxia i heterodòxia deixant muda la resta de la humanitat.
Notícies relacionadesJuan Eduardo Cirlot, escriptor no alineat, vivia al marge de la realitat de l'intel·lectual catalanista forjada en el franquisme i no tenia res a veure amb la gauche divine. Potser per això la seva obra adquirirà altres magnituds amb el temps. La reedició a Siruela del seu extens llegat, el documental de Gerald Gil 'La Mirada de Bronwyn', i el més recent 'Cirlot, ser y no ser de un poeta único', d'Antonio Rivero,em fan endinsar-me de nou en el seu univers, prometre completar el cicle artúric i viatjar a Carcassona.
«A l'home contemporani li cal una espasa», deia el poeta. En una de les seves fotos més conegudes, envoltat de les seves espases de creu, Cirlot ens convida amb una mirada desafiadora a un regne que no és d'aquest món.
