Legitimar la mala praxi
El "sí se puede" que cantaven els militants del PP davant la seu del partit al carrer Génova de Madrid era el crit burleta de la vella política contra els defensors del canvi. La burla contra un somriure tenyit de lila que es va anar apagant, a poc a poc, per molt que les enquestes feien presagiar una nit d'èxits continuats. Miopia demoscòpica, precisament d'un partit creat a les entranyes d'una facultat de Ciència Política i coneixedor de totes les arts dels 'spin doctors'. Crueltats del destí. El somriure dels militants populars servia per entronitzar de nou Mariano Rajoy, que espera formar govern abans d'un mes. Potser massa optimista, si tenim en compte que la lectura general dels resultats és similar a la de fa sis mesos (al marge de l'evidència del vot prestat del PP a Ciutadans, que ha retornat a casa). La gent sabia què votava i ha tornat a demanar el mateix: pacteu, cediu, negocieu.
No obstant, Espanya va fer bo allò del "val més boig conegut que savi per conèixer", sobretot quan els mercats van trontollar des de Sant Joan amb el triomf del Brexit a la Gran Bretanya. Europa: món volàtil, societat líquida, herència westfaliana. Massa utopia en el discurs de Podem, que durant la campanya va haver de combatre a un fort pragmatisme del PP que assentava el seu relat sobre la creació de llocs de treball i l'experiència de govern. I també va haver de fer front a la mobilització de la vella guàrdia del PSOE que volia evitar el 'sorpasso' a cosa del que sigui (apel·lant als sentiments o fent demagògia de les desigualtats existents entre regions del caduc estat de les autonomies).
Notícies relacionadesEl projecte de Podem pot haver tocat sostre. Només a Catalunya i al País Basc han pogut assentar el seu domini, en un mapa autonòmic que ha quedat tenyit de blau. Diu poc dels qui ja es veien, a l'inici de la nit electoral, repartint els ministeris. Però, Espanya és un país de "matriu franquista" -apel·lant a la lucidesa del president Artur Mas- que prefereix la comoditat de viure enquistada en la política del 'turno pacífico' que arriscar-se a castigar els qui empitjoren permanentment la salut democràtica de l'Estat. I, es clar, quan les opcions al binomi PP-PSOE a moltes autonomies es resumeixen a la utopia de Podem o una marca blanca del PP, avui dita Ciutadans, encara es fa tot més complicat. Falten idees, massa trivialització i, concretament a Catalunya, falta treballar més decididament per unificar políticament i fer créixer socialment l'espai sobiranista.
El "sí se puede" davant de Génova era l'autorització 'de facto' de la ciutadania que el nou govern espanyol (del PP, però veurem qui el capitaneja) pugui continuar enredant el personal dient que Espanya mai ha estat intervinguda per la Unió Europea, ofegant les autonomies a costa de mal repartir el sostre de dèficit i, sobretot, fer de la corrupció política una praxi acceptada per tots. El "sí se puede" legitima el clientelisme espanyol, sigui orquestrat pel PP o qualsevol altre organització amant de la picaresca; és un "sí se puede" actuar contra la dissidència política falsificant proves comprometedores, com suposadament va revelar el diari 'Público' al final de la campanya electoral. Si amb la tromba de crítiques que va rebre el candidat del PP per Barcelona (l'actual ministre Fernández Díaz) per, presumptament, haver orquestrat amb Daniel de Alfonso la judicialització del procés sobiranista, els conservadors encara van guanyar un escó més a Catalunya vol dir que aquest país de matriu franquista encara té molta autocrítica per fer. I, desgraciadament, ja deu ser massa tard per demanar-ho. Jo sóc dels qui prefereixen marxar.
