El dopatge no té importància

Fa pocs dies els Mossos van detenir a Sabadell l'entrenador somali Jama Aden i un dels seus fisioterapeutes. Quan falta un mes i mig per a l'inici dels Jocs Olímpics de Rio, apareixeran moltes notícies antidopatge. La setmana anterior, per exemple, es va confirmar l'exclusió dels atletes russos de la trobada carioca.

Fins i tot no sent jo mateix esportista d'elit, són curioses la integritat, sinceritat i adequació de les regles antidopatge. Per començar, el lema de Citior, altior, fortior (més ràpid, més alt, més fort) resulta en si mateix destacable i deixa en no res el bonista L'important és participar. Si fos així, el nedador guineà Éric Moussambani hauria d'haver sigut campió olímpic.

Des dels antics grecs que corrien descalços sobre terra fins als altament tecnològics terres dels estadis, on fins i tot les samarretes tenen protagonisme desfermat, passant per la cohort d'auxiliars medicoesportius dels atletes, no hi ha res que sembli haver sigut deixat a l'atzar a l'hora de córrer i veure qui arriba primer... o últim, perquè també té mèrit dosificar-se. A aquesta cohort s'hi ha d'afegir els mànagers, perquè l'elit olímpica són personalities, i aquesta màquina imparable de fer negocis al marge de regles i controls que són les federacions internacionals i els comitès olímpics.

L'esport d'elit, sense deixar de tenir un aspecte de pugna entre gladiadors més o menys estilitzats, és sobretot un espectacle multimilionari del qual els concurrents amb prou feines en veuen les engrunes. En aquest context, l'esport oficial -no el més genuí: el del temps lliure, l'escolar, l'aficionat...- s'ha de rentar la cara. Per fer-ho recorre al dopatge. Els 21 revolts de l'Alpe d'Huez no es pugen amb les mandonguilles de la tia Luisa, ni es juguen set partits de finals en menys de dues setmanes amb les hamburgueses dels Jackson Hole, excel·lents, per cert.

Ara bé, si les federacions esportives, que són entitats privades, i la seva superestructura internacional

-UEFA, FIFA, IAAF, FIA, COI...- volen imposar determinades regles per assegurar l'absència de trampes i no exposar en excés la seguretat dels atletes, tenen tot el dret a fer-ho. El que ja és més discutible és que disposicions privades, com els reglaments de l'Agència Mundial Antidopatge, per exemple, entitat a la qual ningú ha elegit i que no respon davant ningú, s'acceptin com a normes punitives internacionals, que els estats s'avenen a complir i deixen en mans dels tribunals penals la sanció de les seves infraccions. Així és el seu catàleg de substàncies i mitjans prohibits, que l'Estat sembla haver fet seu, fet que ha desencadenat complexos processos criminals. Amb un agreujant: l'enorme cost que té per als estats perseguir penalment aquests presumptes delictes, que queden, pel que sabem, impunes després d'haver-se consumit moltíssims recursos humans i materials que hauríem de destinar a la nostra seguretat i benestar.

A això, segurament per mala consciència del legislador, s'hi uneix una redacció de les lleis penals abstrusa i incoherent. Per un costat, el Codi Penal castiga facilitar el dopatge de qualsevol atleta, amateur o professional, amb la mateixa pena, cosa que òbviament és un disbarat. Per un altre costat, amb nul·la claredat

-cosa que està prescrita per confeccionar lleis penals- són perseguibles aquestes actuacions quan les competicions es realitzin a Espanya, sense discernir el tipus de competència; així, s'igualen la Lliga de futbol com el torneig de petanca del Casal d'Avis de Torremilana.

Per A més inri, aquest delicte de facilitació del dopatge (no del dopatge en si, que és impune) està inclòs entre els delictes contra la salut pública. No obstant, els delictes contra la salut pública tradicionals (des d'expedició de medicaments i altres substàncies en mal estat fins a drogues tòxiques) es castiguen agreujadament si es produeix un dany en persones concretes, lesions físiques o psíquiques o, fins i tot, la mort. Amb el dopatge, si no hi ha un greu dany en la vida o integritat de l'esportista, no hi ha delicte; i la pena, comparativament, és molt benigna. Aquesta desconnexió evidencia la pèssima qualitat d'una norma que no hauria ni d'haver nascut, perquè les lesions ja estan penades. De manera que, en definitiva, el dopatge seria una atenuació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I per fi, si fos cert que el legislador persegueix la salvaguarda de la integritat física dels esportistes prohibiria el toreig, el motorisme, l'automobilisme, l'alpinisme o l'espeleologia, per exemple. Són activitats no solament de risc, sinó de danys concrets ben reals, com ens consta a tots. No obstant, aquí la llibertat personal, com ha de ser, prima sobre un paternalisme insofrible per part de l'Estat. ¿Per què no en l'esport d'elit? La resposta no està en el vent, sinó en la plata.

Catedràtic de Dret Penal de la UB.