Europa és el problema... i pot ser la solució

Analitzant la crisi grega de l'any passat, vaig escriure que el projecte polític de la Unió Europea només seria viable sí avançava --i ràpid, afegeixo ara-- en la seva democratització i federalització. El referèndum de dijous passat a la Gran Bretanya em reafirma en aquesta posició. Del brexit n'extrec, fonamentalment, les següents dues lliçons.

En primer lloc, que els ciutadans de la UE (o per ser més precisos, de països membres de la UE) la perceben com un projecte que no va amb ells; no és que no entenguin l'entramat institucional europeu --cosa que, per descomptat, costa-- sinó que entenen, i constaten sovint, que la UE és un projecte de les elits europees. I és clar, cada vegada que se'ls pregunta, el projecte europeu surt malparat.

LA PRESA DE DECISIONS

En segon lloc, que s'ha de regular com es prenen decisions col·lectives en el si de la UE. Sembla evident que l'actual organització confederal de la UE no gestiona adequadament les sobiranies (la tragèdia grega del 2015 ho exemplifica perfectament). ¿Té sentit que el pla de rescat de la banca espanyola s'hagi d'aprovar al Parlament alemany quan hi ha un Parlament Europeu?; però, al seu torn, ¿ha de ser possible convocar un referèndum per acceptar un memoràndum de política econòmica aplicable a un Estat membre de la federació quan aquest Estat ja té un parlament?; i, finalment, ¿ha de ser possible convocar unilateralment referèndums per decidir si se surt de la UE o s'hi continua?

Un ús alegre dels referèndums --no hauríem de mesurar la qualitat de la democràcia només pel nombre de consultes--, a més de crear situacions surrealistes --com l'actual d'Escòcia... o de la mateixa Londres--, no reflecteix més que la pèrdua de confiança per part dels ciutadans en les institucions, en els seus conjunturals representants i, al capdavall, en la democràcia representativa. No es pot descartar que la gestió utòpica per la via de la democràcia directa pogués acabar en una distopia.

SOBIRANIES I COMPETÈNCIES

La consolidació d'un esperit federal en el si de la UE, i que es resumeix en el lema "sobiranies compartides i competències solapades”, implica precisament renunciar a parcel·les de sobirania que ja no són recuperables (almenys fàcilment) i, per això, és tan important que el procés estigui estrictament legitimat en termes democràtics, cosa que actualment no es dóna en el si de la UE. Una conseqüència d'això és que els ciutadans dels països membres sembla que segueixen creient més en l'estat-nació com el dipositant principal de les seves sobiranies individuals i que accepten --o es resignen-- al fet que la UE sigui simplement un acord econòmic en el qual les elits empresarials i financeres fan els seus negocis.

Però el manteniment d'aquest statu quo és, a més del final de la UE com a projecte polític, el caldo de cultiu del qual beuen els moviments xenòfobs i excloents, que sempre culpen algú altre dels seus problemes. Només cal pensar en la crisi dels refugiats. Sens dubte el paper que ha jugat la UE ha sigut lamentable, però pensem què estaria passant en aquests moments si la UE no existís; em fa la impressió que l'aixecament de murs i altres barreres físiques seria imparable i que els riscos d'enfrontaments directes a l'interior d'Europa augmentarien exponencialment. Tenim el mal costum de no valorar la pau, de banalitzar-la a mesura que els últims conflictes bèl·lics s'allunyen de les nostres memòries, de pensar que la guerra és cosa del passat i que la pau sempre es tindrà. Per desgràcia, la història demostra que això no és així.

LEGITIMACIÓ DE POLÍTIQUES

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La ruptura de l'statu quo i l'avanç en la democratització i federalització de la UE passa per avançar en la creació d'un demos que condueixi els ciutadans --ara sí-- de la UE a sentir-se protagonistes de les seves institucions i legitimadors de les seves polítiques (cosa que es visualitzaria, en primer lloc, en un augment de les taxes de participació en les eleccions al Parlament Europeu). I aquest demos no es pot basar ni en la moneda, ni en les religions, ni en les diferents llengües i cultures europees...; potser l'únic element aglutinador que podria actuar com a eix vertebrador és el model social. És cert que a Europa hi ha diversos models socials, però tots ells comparteixen determinats denominadors comuns que cal potenciar. Una altra possibilitat que podria contribuir a crear aquest demos seria l'elecció directa d'un president europeu que hagués d'anar a buscar els vots des de Polònia fins a Portugal i que pensés en clau europea i no estatal, encara que he d'admetre que en aquest aspecte tinc les meves reserves.

Sens dubte la democràcia i la organització federal són, de tots els coneguts, el sistema i la forma més complexos de decidir i organitzar els interessos col·lectius, però també l'únic camí a través del qual la UE pot consolidar-se com un procés polític que generi benestar a la majoria dels ciutadans europeus, i en especial a les seves classes populars. Estarem a l'expectativa sobre si en la cimera europea es produeixen avanços en aquest sentit, tot i que he de reconèixer el meu escepticisme en aquest sentit.