Petit observatori
La cançó que dura més que l'amor
He sabut que Aznavour havia vingut a Barcelona quan ja se n'havia anat. A fer un recital de cançons. Als 92 anys. Jaume Vidal explica que la posada en escena era més aviat sòbria, i penso que no podia ser d'altra manera. Els grans cantants francesos, de les seves cançons mai no en van fer espectacle. Un teló de fons, potser un piano o una guitarra d'acompanyament. Un micròfon.
Una veu suficient. I la seducció de les paraules. De les paraules que el cantant transmetia sense efectismes. «Que n'és de trista Venècia / en temps dels amors que han mort; que n'és de trista, Venècia, quan l'amor ja no hi és...»
Aznavour ha cantat aquestes cançons, i moltes altres als 92 anys. Jordi Bianciotto explica que el cantant, en aquest recital, va ironitzar sobre la seva memòria, que amb el temps es perd, però existeix un invent molt pràctic, el prompter, la pantalla que, a l'escenari, li reprodueix els textos de les cançons.
Han passat molts anys des d'aquell 1955 en què va triomfar definitivament a l'Olympia de París. Una època gloriosa de la cançó francesa gairebé paral·lela a l'èxit i la popularització del micròfon. El micròfon permetia matisar les inflexions de la veu i recollia l'emotivitat dels silencis i els canvis de to. La interpretació de les frases, la graduació dels accents ajudaven a la creativitat pròpia de cada cantant.
La cançó ja no era un entreteniment de cabaret, del music-hall. S'independitza el famós Lapin Guille de Montmartre. Els cantats creen un gènere. Gilbert Bécaud, Edith Piaf, Brassens, Jaques Brel... Els estils es diversifiquen, com havia passat, molt temps enrere, amb els poetes que escrivien textos lírics, satírics, dramàtics.
He regirat els discos que tinc a casa i n'he trobat de diversos cantants francesos. ¡Però cap d'Aznavour! I només recordo, d'ell, la lenta melodia que embolica la tristesa de l'amor perdut. Per primera vegada lamento no disposar d'internet. Però potser està bé aprendre a oblidar.
