Del Bosque, l'home que volia ser rei
–«¿Què sou? ¿Déus?», preguntaven els natius al topar-se amb els uniformats Sean Connery i Michael Kaine a la irrepetible pel·lícula del gran John Houston.
–«Gairebé, som anglesos», contestaven amb marcial unanimitat els dos simpàtics aventurers, desertors de les casaques vermelles a la recerca del mític regne de Kafiristan.
Vicente del Bosque no és un Déu, tampoc és anglès, però potser és el més semblant a un gentleman o a un heroi que hem vist per aquí durant aquests últims anys. Hi ha una cosa que no ha fallat mai, ni tan sols en els moments més durs d’aquesta crisi de la qual pretenem sortir convertint-la en la normalitat. Quan tothom es tornava boig i ningú semblava saber fer o dir cap altra cosa que estupideses, Del Bosque sempre ha sigut la nostra millor esperança de veure en públic un espanyol decent disposat a entendre’s amb un altre espanyol decent argumentant un parell de coses assenyades.
L'ANTIHEROI
A la història li agrada la ironia. Del Bosque sempre ha encarnat l’antiheroi. Quan a Espanya es portaven els jugadors racials i aguerrits, ell es conduïa amb la finor d’un home tranquil, ni una mala paraula ni una mala passada. Quan el futbol era de dretes, el fill d’un sindicalista «recte, com cal, sense falsedats» era un elegant interior d’esquerres, com Sócrates, l’ànima d’aquell inoblidable Brasil del 1982, l’únic equip que ha engrandit encara més la seva llegenda perdent; el futbol és així, no oblida mai els que juguen bé. En plena era de Florentino i els seus galàctics, Del Bosque compareixia al Bernabéu com un working class hero envoltat de petimetres i tatuatges. «Sóc un bon treballador que poso l’empresa i la família per sobre de tot», declarava abans que el fessin fora per poc estratosfèric.
Si tan sols la meitat dels nostres governants haguessin exercit i exercissin les seves responsabilitats amb el sentit institucional amb què Del Bosque ha desenvolupat el seu càrrec, la política a Espanya seria una altra cosa, millor i diferent. Mentre el país es repoblava de líders entossudits a tirar gasolina a tots els focs, la selecció i el seu seleccionador es van convertir en un referent de tot el que podíem arribar a fer amb esforç i una mica de tolerància, pluralisme i respecte.
DE RICS A POBRES
França-2016 ha confirmat que hem passat de rics a pobres. El que ha aconseguit Del Bosque a molts els sembla poc i el seu regnat, fruit de la casualitat i el destí, com a la pel·lícula. Però amb el temps aprendran a reconèixer que sense ell no hauria passat. Va saber millorar i equilibrar aquell inspirat equip del 2008 i gestionar un Luis Aragonés que no se’n va voler anar mai. Quan tothom donava la culpa a Sergio Busquets a Sud-àfrica, Del Bosque va comparèixer per dir que a ell li hauria agradat ser aquell jugador. Mentre la pesta del mourinhisme assolava el futbol espanyol amb el seu mandat de mediocritat, la selecció es va convertir en un santuari del futbol entès com a diàleg i conversa.
Notícies relacionadesFidel al seu criteri, l’ha defensat fins al final, fins i tot quan va començar la fi de cicle al Brasil i va fer d’escut humà per a un vestidor que ha demostrat molts cops que sap guanyar, però pocs que sap perdre. L’Espanya que va aixecar dues Eurocopes i un Mundial representa una idea, no un resultat; no només és guanyar, sinó com es guanya. Els seleccionadors que s’han enfrontat a ell l’han aplaudit més que un país on res amarga més que el triomf d’un veí. «Del Bosque ha fet un equip meravellós; simplement no li pots prendre la pilota», va dir Joachim Löw, el tècnic alemany, al caure a semifinals el 2010.
Fins i tot quan es desfoga una mica en el moment d’anar-se’n sap on ha d’apuntar perquè només li faci mal a qui s’ho hagi guanyat a pols. Com instruïen Sean Connery i Michael Kaine els kafiristanians un segle abans de Rambo: «Us ensenyarem a ser soldats, la professió més noble del món. Quan hàgim acabat, massacrareu els vostres enemics com homes civilitzats». En el futbol, com en la guerra, s’ha de saber tornar les puntades.
