El cansament d'Europa

«El problema d'Europa és que està cansada», deia Jorge Semprún en la seva última intervenció pública, ara fa cinc anys, una espècie de testament espiritual dirigit a les noves generacions. Europa sembla esgotada, i per això és necessari tornar al lloc on hi ha les seves arrels i els seus valors. Aquest lloc originari és el camp de concentració, el de Buchenwald, per exemple, on ell va estar i que va ser fins al 1945 camp nazi i des d'aquell any fins al 1950 camp soviètic.

La nova Europa neix en el camp de concentració o, el que és el mateix, és el resultat d'una experiència doblement totalitària, a saber: feixista i comunista. Són històries efectivament diferents, però que tenen en comú haver projectat un món de felicitat sense comptar amb els habitants d'Europa. El que converteix el camp en el mal absolut no és tant la seva capacitat de mort com el demencial projecte de voler salvar-nos sense respectar la llibertat dels individus.

Aquestes dues encarnacions del totalitarisme són el resultat d'una llarga tradició intel·lectual que reduïa la política a poder. Sobre el mer poder, en efecte, estaven basats els projectes d'una gran Europa que havien ideat Cèsar, Napoleó, Hitler o Stalin. Semprún proposava, contràriament, activar una altra tradició també europea que tenia en compte els fracassos d'Europa, el seu llarg historial de morts i guerres, i que havia lligat la idea d'un espai comú a la causa de la llibertat i a l'heroisme de la raó.

Per facilitar la feina dels polítics, donava pistes sobre aquesta tradició democràtica. Recordava sobretot el filòsof jueu alemany Edmund Husserl, que el 1935 va pronunciar a Viena una conferència memorable sobre la crisi d'Europa. El 1935 no és un any qualsevol. És el moment de les Lleis de Nuremberg, en virtut de les quals un Estat, el hitlerià, decideix qui és subjecte de drets humans i qui no. Els jueus van ser privats legalment de la condició humana, una decisió que després els altres estats no han cessat de reproduir amb els refugiats, per exemple, en els nostres dies. Husserl defensava la idea que Europa és un espai polític emanat d'un impuls espiritual. No l'agregat de polítiques nacionalistes, com ho és avui, sinó un espai transnacional construït des de les exigències d'una raó il·lustrada, que és crítica, autocrítica i universal. En altres paraules, un espai conformat per les idees universals dels drets humans. Encara en territori alemany, citava Karl Jaspers, l'europeu de primera hora que va lligar el futur d'Europa a la idea de responsabilitat històrica, conscient que sense memòria històrica tot projecte estava abocat a repetir la catàstrofe. Semprún era molt conscient que això no seria gens fàcil. S'havien de trencar molts interessos particulars i molts tòpics identitaris. Per això li agradava incloure en aquesta llista de tradició democràtica noms com Jan Patoçka i Marc Bloch. El primer, un filòsof txec empresonat per nazis i comunistes i que va morir després de deu hores de tortures, va deixar escrit que aquesta nova Europa no seria un regal sinó el resultat de molt esforç i sacrifici. La mateixa idea defensava l'historiador francès, que va enterrar els seus llibres al jardí de casa seva per sumar-se a la Resistència, i va ser afusellat pels nazis poc abans del final de la guerra. «No existeix salvació sense una part de sacrifici; ni llibertat nacional que pugui ser plena si no s'ha esforçat un mateix a conquistar-la», deia Bloch.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Hi ha una gran història en què mirar-se. El problema d'Europa és que està cansada. És capaç, sí, de repetir tòpics liberals o socialdemòcrates, però no de revitalitzar aquestes tradicions. Vivim temps en què estem condemnats a triomfar per ser algú, amb l'inconvenient que tot triomf és una derrota perquè s'esgota i dissol en el moment mateix de la seva manifestació. Mai com ara s'ha parlat tant de la societat del cansament. Obligats a una mobilitat constant, s'entenen el descans, la distància, la pausa, la calma o la pregunta com una deserció.

I, no obstant, ha arribat el moment de preguntar-nos on va Europa. Sabem que els que se'n van, com els britànics, van cap al tancament en si mateixos animats per la xenofòbia i l'egoisme. Els que es queden, si volen evitar el contagi, han de tornar al camp de concentració, lloc de les nostres arrels i valors. La nova Europa només pot ser el resultat crític de les seves experiències de barbàries. Això és el que tenim darrere i l'única forma de conjurar el perill de la recaiguda és el sacrifici per un bé general, transnacional. Claudio Magris diu que el mal absolut ja no revesteix la forma del totalitarisme sinó la del particularisme. El brexit ho confirma plenament. Tenen en comú, a pesar de les diferències, la negació de l'altre, que és el principi de la barbàrie.