anàlisi
Una caiguda en picat
L'any 2013, Vueling va ser reconeguda com la millor companyia aèria regional d'Europa. I és que no fa pas tant Vueling era una companyia ben gestionada i amb una reputació merescuda, que es basava en la seva capacitat d'oferir un producte similar al de les aerolínies tradicionals -fins i tot amb la incorporació de serveis de connexió puntuals- amb la segona estructura de costos més baixa d'Europa. El seu equip directiu, liderat per Àlex Cruz, es caracteritzava per un profund coneixement del sector i per una visió estratègica que ha permès el creixement continuat de la companyia.
De fet, amb la fusió amb IAG, Vueling s'hi afegia com la unitat de negoci que més contribució feia al creixement dels beneficis del grup. La fusió havia produït pocs canvis en un model de negoci que seguia consolidant ampliacions de xarxa -en part gràcies al buit produït per la fallida de Spanair- amb el manteniment dels ingressos unitaris. El proppassat mes d'abril la companyia perdia Àlex Cruz, que passava a dirigir British Airways, i part de l'equip directiu que havia protagonitzat la millor etapa de creixement de Vueling. Aquesta sortida coincideix ara amb la sensació que aquest model de creixement agressiu podria haver arribat ja al seu límit.
La planificació operativa hauria tensionat excessivament la capacitat i els recursos de la companyia, i l'hauria portat al col·lapse. Un monumental error de planificació que courà la companyia lentament en unes brases que difícilment s'apagaran durant tot l'estiu. L'error de planificació és imperdonable en una empresa com Vueling, i tot i que és difícil atribuir responsabilitats des de fora, la no coincidència entre l'equip que planifica i l'equip que executa és un terreny abonat per a possibles problemes, especialment quan el model de negoci low-cost es basa en excés en una precisa optimització dels recursos disponibles.
Notícies relacionadesEn un sector tant competitiu com és el del transport aeri, Vueling pagarà un alt preu que segurament intentaran aprofitar els seus competidors en les rutes més denses. També il·lustra de quina manera anys de bona feina per consolidar la reputació d'una marca poden dilapidar-se només en qüestió de dies. Però el que seria millor per a la companyia seria evitar comportaments miops que tendeixin a intentar minimitzar l'impacte a curt termini sobre els seus comptes i orientar-se, per contra, a recuperar la confiança dels usuaris. Per això és necessari que ofereixi el millor dels tractes i serveis possibles des d'ara mateix, complint escrupolosament amb totes les regulacions i les indemnitzacions, i assumint l'escalada de costos que aquesta situació pugui ocasionar.
Acceptar la magnitud de l'error (i també de les pèrdues) per després llepar-se les ferides tot esperant que la seva posició dominant a l'aeroport de Barcelona (40% de la quota de mercat) faci que, malgrat l'escàndol, els usuaris vagin recuperant a poc a poc la confiança en la companyia que, per altra banda, és l'única que ha fet de l'aeroport del Prat el seu 'hub' estratègic.
