El PSC, a la sortida del laberint

Una antiga història jueva explica que dos amics van demanar consell al rabí a propòsit d'un conflicte encallat que els feia barallar-se des de feia uns dies. Quan el primer va acabar d'explicar-se, el rabí va sentenciar: "Vostè té raó". L'altre, entre ofès i sorprès, va argumentar des d'un punt de vista diferent i el rabí el va escoltar amb la mateixa atenció. Quan ja no va tenir res més a dir, el rabí el va mirar pensatiu i va dir: "Vostè té raó". Aleshores, la dona del rabí, que l'escoltava de lluny, va intervenir: "Això no pot ser". I el rabí va sentenciar: "Tu també tens raó". En les qüestions humanes, la raó es reparteix de manera complexa i els consensos són difícils.

Els socialistes catalans ens vam tornar a encallar en l'últim Consell Nacional al voltant de la qüestió sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Dins del PSC, i espero ser justa en aquesta definició, tots ens sentim plenament catalans, en primer lloc, i no som independentistes. El debat es produeix, en canvi, al voltant de la proposta sobre la via canadenca.

Em sembla que tenen raó els socialistes que diuen que la mobilització quantitativa de la gent favorable a la independència no permet utilitzar l'argument del PP que d'això no se'n pot parlar perquè és contrari a llei; que el futur de Catalunya l'han de decidir els catalans i que sembla poc raonable que votin altres persones que no viuen al país; i que, al capdavall, el federalisme ha de ser definit des de l'acceptació que les decisions s'han d'acostar el màxim possible a les persones que rebran les conseqüències. La categoria 'nació catalana' em sembla adequada per aplicar el federalisme, és a dir, llibertat i pacte, perquè és demostrable que som nació per tenir una cultura pròpia i una voluntat de govern compartida, que és com les han definit teòrics com Isaiah Berlin o Ernest Gellner.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També em sembla que tenen raó els que opinen que la independència de Catalunya tindria conseqüències negatives en el meu país i en els pobles d'Espanya. Opino que és veritat que un referèndum no solucionaria la divisió en dues meitats en què viu el país. Ni tampoc la solucionaria allargar el procés com un xiclet de 18 mesos a una legislatura. És veritat que si volem crear un vincle fraternal i federal, la millor manera de començar no és una pregunta sobre una ruptura definitiva. I que el referèndum comptaria prop de dos milions de persones favorables a la independència. Pablo Iglesias s'equivoca quan diu que està segur que sortiria guanyadora l'opció del 'no', tal com molt bé l'hi podria explicar David Cameron després del 'brexit'. En un referèndum podria guanyar el 'sí' o el 'no', sempre per un marge estretíssim de vots.

El rabí donava una part de raó a tothom, perquè en les coses dels humans no hi ha purismes. Crec que hi podria haver consens a entendre el federalisme com la defensa de la màxima llibertat per a Catalunya per pactar amb llibertat en comptes de trencar. La proposta de Miquel Iceta en la ponència marc del 13è congrés del PSC em sembla encertada: una reforma radical de la Constitució de caràcter federal que hauria de ser ben rebuda fora de Catalunya com a via de futur; i, alhora, no fer política oposant-nos a res, tampoc al referèndum. Encara que no és la nostra proposta, no situem en contra argumentacions legalistes de principi inferior al democràtic en cas que sigui majoritari. Aquest mateix consens, però, el reclamo a favor de Catalunya, perquè no hi és ara, al Govern de la Generalitat. Busquem consensos.