NÒMADES I VIATJANTS
Un trio per a l'Haia
No es va tractar d’un error de càlcul que es resol amb un «ho sento». Va ser, com a mínim, una estupidesa delictiva que ha costat la vida –només a l’Iraq– a 251.000 persones, de les quals almenys 160.000 eren civils, un degoteig de sang que no ha acabat: segueixen els atemptats massius a Bagdad. La revista mèdica The Lancet, una de les més prestigioses del món, va calcular en un segon informe, publicat l’octubre del 2006, que l’excés de morts a causa de les insuficiències mèdiques i les condicions de vida provocades pel clima bèl·lic superava els 654.965. Parlem de crims de guerra, no d’errors polítics. No hi ha lloc per als eufemismes.
L’informe Chilcot (2,5 milions de paraules que resumeixen 13 anys d’investigació independent), i que rep el nom del seu ponent, sir John Chilcot, revela el que tots sabíem: la invasió del 2003 per enderrocar Saddam Hussein va ser un muntatge orquestrat pels serveis d’espionatge (que no s’han de confondre amb els d’intel·ligència) dels EUA i el Regne Unit al qual es va sumar una claca de corifeus, Espanya inclosa.
George W. Bush i Tony Blair són responsables d’exagerar l’amenaça terrorista que representava l’Iraq de Hussein, d’inventar i manipular proves de la seva vinculació a Al-Qaida i de llançar els seus països (els seus soldats i famílies) a una guerra sense haver esgotat les vies diplomàtiques. Són responsables de la destrucció de l’Iraq com a país, de les morts i ferides de centenars de milers de persones. Per molt menys hi ha persones jutjades per crims de guerra al Tribunal Penal Internacional a l’Haia. Això sí, de moment, aquest tribunal només persegueix criminals africans.
A Bush i Blair se’ls hauria de sumar l’homenet insofrible que se’n va anar triomfant a les Açores per fer-se la foto. Va creure que era per entrar a la Història i ha acabat il·lustrant l’altra història, la de la infàmia. ¿Sabia José María Aznar que era un muntatge? ¿Va mentir a l’opinió pública i al Parlament? ¿Donarà explicacions? No necessitem un altre informe Chilcot per saber la veritat.
Blair no anirà a la presó, tampoc haurà de tornar ni una sola lliura de la seva immensa fortuna feta gràcies a la guerra de l’Iraq i la seva tasca de mediador i consultor al Pròxim Orient. Blair seguirà donant classes morals, com l’homenet insofrible i el seu antecessor en el càrrec, Felipe González, que escriu a dictadors homicides amb una mà i demana responsabilitat d’Estat amb l’altra.
La gestió de la postguerra
No només és la invasió militar. L’informe també carrega contra la gestió de la postguerra, per utilitzar el terme una mica pompós i precipitat dels invasors. La verdadera guerra va començar quan els nord-americans es van declarar triomfants en la seva. «Missió complerta», va dir Bush. Era l’1 de maig del 2003. Després, al juliol, va començar la insurgència, els atemptats, la mort de soldats: 4.351 des d’aquell dia.
Blair es defensa: els nord-americans no van fer cas de les seves propostes, no van aprofitar la seva experiència colonial a la zona. El 23 de maig, 23 dies després de la proclamació de la presumpta victòria sobre la coberta del portaavions Abraham Lincoln, el virrei de Bagdad, Paul Bremer, nomenat per Washington, no va tenir millor idea que dissoldre les Forces Armades de Hussein. La mesura va tenir dos efectes: trencar la unitat del país i enviar a la insurgència milers de persones armades. D’aquí sorgeix l’Estat Islàmic.
Desestabilització de Síria
A més dels morts iraquians haurien d’apuntar-s’hi els de Síria. La seva desestabilització està unida a la de l’Iraq. No s’entén el que passa avui a Síria sense la invasió del 2003 i posterior desastre. A Síria han mort més de 400.000 persones des del 2011, la majoria civils, segons Staffan de Mistura, enviat especial de l’ONU. Són xifres de l’abril del 2016. Segueixen pujant.
La guerra nascuda des del càlcul tendenciós del negoci –no oblidem el petroli–, i que va enriquir tants contractistes amics, ha provocat el desplaçament de set milions de persones a Síria i la sortida del país de quatre milions més. Són els que anomenem refugiats i que la UE anomena «problema», i està tornant a Turquia.
No anirà a la presó ningú del trio de les Açores, i seguiran donant la llauna sobre l’ètica i la bona gestió. Els que tornaran a pagar la factura de tanta prepotència seran els civils: els refugiats que intenten fugir de l’infern que els hem creat. L’Estat Islàmic podrà seguir amb els seus atemptats i les nostres televisions, bé, les d’ells, podran seguir brandant la por perquè votem com votem. És un cercle terrible que algú hauria de trencar d’una vegada per sempre.
