LA RODA
Memòries del Clot
Antonio Rabinad explicava des d'El hombre indigno que el meu pare li cantava tangos mentre li narrava els seus dies de captiveri als camps d'Argelers i Miranda de Ebro. Deia que era un home bo, que després d'haver patit com un condemnat, a la tornada només volia casar-se amb alguna de les seves germanes, fins que va conèixer la meva mare i va aconseguir ser feliç.
Rabinad també explica que el barri al meu pare li semblava el paradís després de la tragèdia de la guerra. Tots dos eren compares, els seus pares eren aragonesos, de Chiprana. Rabinad vivia al primer primera, i el meu pare, el seu germà i els meus avis al segon segona del carrer d'Hernán Cortés número 3 del barri del Clot.
Encara es poden observar des de l'exterior els impactes a la façana dels projectils perduts durant les primeres hores de l'aixecament militar que va donar origen a la guerra civil, uns fets que l'escriptor ens descriu en la que per a mi és la seva millor obra, El niño asombardo.
El barri del Clot va ser dels primers barris a aixecar barricades, tal com ens explica des de Los días rojinegros un altre dels grans escriptors barcelonins també criat al Clot, Joan Llarch. Un testimoni cru de la vida de barri obrer per part d'un adolescent que treballava, com la majoria, a les fàbriques pròximes. Aquí la CNT-FAI mostrava el seu poder com a força sindical i els seus líders eren autèntics herois populars.
Si la visió de Rabinad passa per la punyent experiència de la pèrdua del pare, membre del Sometent i sotmès a paseíllo, la de Joan Llarch ens descriu el triomf de la revolució que va deixar la República i la Generalitat en perill.
Antonio Rabinad i Joan Llarch són la memòria d'un barri símbol de la nova Barcelona, el del Clot.
