Reflexions sobre el #Pokecop

En plena era de la informació digital i de les xarxes socials, no deixa de causar sorpresa que la credulitat ciutadana hagi augmentat tant. Divendres a la nit, ja la matinada de dissabte, no faltava qui donés per victoriós el cop d’Estat a Turquia, quan en cap televisió havien aparegut ni junters, ni generals donant la cara com a nou poder. En realitat, ja fa més de mig segle que la televisió s’ha convertit en el certificat de qualsevol triomf (o fracàs) colpista.

Aquest comentari ve a tomb sobre la resiliència de mites i arguments suposadament explicatius quan l’actualitat es converteix en una qüestió difícil d’interpretar. I un cop d’estat és, per definició, una acció l’èxit de la qual té molt a veure amb la velocitat d’execució i el factor sorpresa. Però si hi afegim el paper geoestratègic decisiu que ocupa Turquia en relació amb tot un ventall de regions sensibles, podem intuir la complexitat d’interessos que interactuen a Anatòlia i que s’han renovat completament des de 1991. Per tant, l’apel·lació mecànica a l’historicisme i els tòpics preconcebuts només genera fum.

És cert que des del final de la segona guerra mundial s’han produït quatre cops d’estat militars; el 1960, 1971, 1980 i 1997. La qual cosa no vol dir que les coses estiguin a Turquia com fa 30 anys. Fa temps que les forces armades turques ja no són el bastió petri de l’antic kemalisme institucional. Des de l’arribada de l’AKP al poder el 2003, s’han produït purgues, judicis i relleus de comandaments, ruptures amb aliats estratègics tradicionals (sobretot Israel) i, especialment, canvis en el poderós servei d’intel·ligència, el MIT.

Això no ha transformat l’Exèrcit de baix a dalt, però sí que ha trencat unanimitats, com s’ha pogut comprovar amb el fallit cop de divendres. Tant que, pel que sembla, no va haver-hi més remei que organitzar una cosa semblant a un pronunciament: sortir al carrer esperant que se sumin altres guarnicions –com el 23-F– mentre s’intentava neutralitzar Erdogan. Però ell els va guanyar la partida a través d’una trucada per Facetime, cosa que després del cop postmodern de 1997 situa Turquia en l’avantguarda de les tendències puts­chistes, enllaçant amb la febre del Pokemon Go i generant en xarxes socials iròniques similituds amb un Pokecop.

¿I a partir d’aquí, què? S’acumulen els pronòstics més dantescos o improbables (els «cignes negres» de Taleb) que, a partir de recents esdeveniments, hem après a tenir en compte. Una dictadura d’Erdogan, molta repressió, un turkexit respecte a l’OTAN, batzegades cap a l’islamisme radical. Però hem de tenir presents dues consideracions importants. Una, que els principals partits polítics d’oposició, l’ultra MHP i el kemalista CHP, van condemnar l’intent de cop i els seus diputats van patir el bombardeig del Parlament.

Erdogan està llançant una purga contra els últims bastions del kemalisme institucional: la judicatura i les forces armades, però això no sembla que comporti necessàriament l’anul·lació del kemalisme polític. Per una altra banda, tenim la curiosa insistència a culpar Fethullah Gülen i el seu moviment (el Hiz­met) en les interioritats del cop fallit. Cosa que, en realitat, podria anar en el sentit de demanar comptes a Washington pel que ha passat i una mostra de bona voluntat. Gest que s’ha reforçat amb el tancament de la importantíssima base aèria d’Incirlik, bàsica per a l’esforç de guerra contra l’ISIS i per a l’OTAN a tota la zona.

Russos i xinesos

Notícies relacionades

El fracassat cop d'Estat a Turquia deixa almenys 265 morts i més de 1.100 ferits

Twitter era una cerveseria de Múnic

En efecte, tot es pot complicar i descontrolar. Però hem de recordar que l’estabilitat de Turquia li convé a gairebé tothom. Els russos estan ansiosos per rellançar el negoci de l’energia cap a Europa a través dels gasoductes que passen per Turquia; i no desitgen tenir problemes des d’aquest flanc en la seva intervenció a Síria. Ankara necessita tot el suport que pugui donar Rússia per afrontar represàlies terroristes que puguin arribar de l’Àsia Central. Per als xinesos i el seu projecte de nova Ruta de la Seda, Turquia és una valuosa estació d’arribada o trànsit cap a Europa.

Els àrabs han ficat als bancs turcs inversions i divises, i no els convé la inestabilitat en aquell país. Als turcs, la retirada massiva d’aquests capitals els suposaria un dany financer irreparable. Què es pot dir de Turquia com a membre de l’OTAN des de 1952. La major part dels quatre cops que va patir el país van tenir molt a veure amb les tensions esquerra-dreta en plena guerra freda i amb el fet que aquell país era l’únic aliat atlantista amb frontera amb l’URSS; i que guardava els Estrets. Només el cop postmodern de 1997 va estar relacionat amb la pugna islamisme-kemalisme institucional. I segurament, amb els plans d’intervenció en els conflictes balcànics. Així, ¿a qui li convé una Turquia de cap per avall? A l’ISIS, per descomptat.