Targeta vermella
Llançar ara l'abominable campanya '#TotsSomMessi' traspassa el llindar de la decència
Ni de broma, Messi no som tots. Les comparacions són odioses. Com a excels futbolista es mereix el nostre aplaudiment. Com a ciutadà, ja és tota una altra història. Igual que el Barça. El Barça és més que un club: el seu full de serveis cívics que va molt més enllà del terreny esportiu ha escrit i esperem que segueixi escrivint capítols de la nostra Història. No obstant, llançar ara l'abominable campanya #TotsSomMessi traspassa el llindar de la decència. Pot ser que no sigui estrany a aquesta relació de complicitat entre el club, més ben dit, entre la seva junta directiva i el jugador, el fitxatge de Neymar. Així és, el Barça, sense que cap assemblea de socis ho autoritzés, ha decidit declarar-se culpable de dos delictes fiscals, abonar entre multes criminals, ingressos fiscals no efectuats, interessos i costes, més de 13.000.000 d'euros. Tot plegat gràcies a un invent de la modernitat penal, la incomprensible responsabilitat penal de les persones jurídiques. La responsabilitat penal de les persones físiques -que són una realitat de carn i ossos- i la de les persones jurídiques -que són una ficció legal- es poden apreciar l'una sense l'altra. D'aquesta manera, els socis del Barça carregarem amb aquest mort milionari. Al capdavall, potser la campanya no és res més que un acte de solidaritat entre defraudadors.
Pot ser que Hisenda s'hagi acarnissat amb el Barca i amb Messi, ara megaunits per un lema tan poc edificant. ¿Pot ser? D'entrada els seus respectius forats fiscalshi són; ningú els nega. ¿Quina és la tramitació per verificar l'existència de delicte fiscal? En primer lloc, Hisenda revisa declaracions i verifica si els números quadren. Si no, criden l'interessat i comença un diàleg, no pas sempre amistós, que acaba en acceptació més o menys negociada del deute tributari que Hisenda fixa al final d'aquest procediment; o bé, si no hi ha acord i se superen els 120.000 euros, es remet al fiscal i, si aquest últim creu que es donen la resta d'elements del delicte, presenta la corresponent querella recolzada sempre per l'advocat de l'Estat, l'advocat de la perjudicada Hisenda.
SIGUI quIN sigui l'import del que presumptament no s'ha abonat, si s'acorda amb Hisenda en seu administrativa, el tema no va a més; es paga i punt. Si passa al jutjat, hi ha dues opcions: mantenir la innocència fins al final i juger-se-la en el judici -el que ha fet Messi- i si surt malament, condemna a l'acte. A més, durant el procés, si abona el que s'ha defraudat -aquí ja no és degut, sinó defraudat, és a dir, amagat enganyant-, s'aconsegueix un atenuant -el que li ha passat a Messi-. Si, durant la instrucció s'arriba a un acord amb les acusacions (amb abonament a Hisenda) es pot obtenir sentència de conformitat: et reconeixes culpable, acceptes una pena -normalment la menor possible- i el judici dura 10 minuts; això sí, se surt amb deshonra i antecedents penals, que per al club és pèrdua de determinats drets econòmics. És el que ha fet el Barça.
O sigui, que el camí processal que escull cadascú és el camí processal que escull cadscú. És cert que a Messi Hisenda no li va acceptar el pacte. La no acceptació no és atribuïble a l'Advocacia de l'Estat, sinó al seu cap, al ministre Montoro. L'un i l'altre deuen saber per què.
Però no sabem res de les seves negociacions prèvies a la judicialització de l'assumpte. I aquí rau l'arrel d'alguns mals. Si finalment va pagar el que havia defraudat, ¿per què no ho feia abans? Això no és qüestió de cap persecució, sinó seva i... dels seus assessors. Va decidir jugar-se-la, canviar diverses vegades de lletrats i consellers i va topar amb una sala de justícia que va apreciar la seva autoria en el delicte fiscal -és autor penal el titular del deute- d'acord amb l'argument moralista de la ignorància deliberada, argument d'importació nord-americana i incasable amb el que anomenem un dret penal de l'acte i de la culpabilitat. Es basa en la vulneració d'un presumpte deure moral d'haver de saber tot el que afecta el subjecte, sense necessitat de fer constar que no ho sabia efectivament. Això és portar el dret penal a límits poc acceptables.
Però basar la campanya de solidaritat, generada per un confés defraudador fiscal -que dispara amb pólvora del rei- a favor d'un altre elusor fiscal, que s'ha posat en aquesta situació per una defensa mal entesa dels seus consellers és més que un despropòsit: és una reprobabilíssima apologia del frau fiscal. Tot plegat mentre Messi difon o consent que es difonguin les fotos de les seves fastuoses vacances, fastos que la resta dels mortals difícilment es poden pagar ni tan sols mitjançant defraudació fiscal. Algú ha d'explicar-se, demanar perdó i dimitir. I, posats a fer autocrítica, també contractar assessors que no diguin el que vol sentir el client.
