Els nostres estimats dictadors

El dissabte 16 al matí, quan l'intent de cop d'Estat a Turquia mostrava ja clars signes d'acabar en fracàs, les diverses cancelleries occidentals expressaven la seva satisfacció per la victòria de la democràcia enfront del poder de les armes, i aplaudien la reacció popular de suport al president Erdogan i al Govern electe del país. La nit anterior Erdogan havia fet ús de les noves tecnologies per cridar a la resistència i expressar la seva convicció que els rebels no aconseguirien els seus objectius.

És sens dubte una gran paradoxa que el dirigent polític que havia perseguit amb afany les protestes populars en contra seu (recordem els fets de Gezi Park el 2013) o perfeccionat fins a extrems molt greus el control i repressió del que es deia en les xarxes (especialment quan se'l qüestionava o criticava) hagi hagut d'animar els seus seguidors a utilitzar tals instruments per evitar l'establiment d'un règim (encara més) autoritari.

Hem vist també que la reacció d'Erdogan al cop d'Estat ha sigut contundent i sense misericòrdia: detencions massives, expulsió sumària de jutges dels seus llocs i altres mesures restrictives que amb tota seguretat estan per arribar. Si els dirigents occidentals han sigut tebis fins ara en la condemna de les greus violacions dels drets humans al país (preu pagat a canvi d'una entesa per lidiar contra la crisi siriana i dels refugiats), no sembla que en els pròxims dies assistim a cap crida convençuda a la moderació i al respecte de les llibertats en la gestió del postcop.

DRETS HUMANS I DEMOCRÀCIA

Resulta temptador pensar quina hauria sigut la reacció de les potències occidentals en el cas que el cop hagués triomfat i l'autoritat competent (militar, per descomptat) hagués reiterat (tal com per cert va semblar apuntar a l'iniciar-se el cop) la seva ferma voluntat de respectar els compromisos prèviament adquirits en matèria de lluita antiterrorista, gestió de la crisi dels refugiats i alineament amb les potències occidentals en la crisi siriana.

De fet, la primavera àrab i les seves seqüeles (particularment a Egipte) ens van mostrar ja com els nostres dirigents democràtics disposen de gran flexibilitat i adaptabilitat en el que es refereix a l'acceptació de règims no electes i sorgits de l'ús de les armes, si del que es tracta és de preservar un cert nivell d'estabilitat i interlocució amb el país en qüestió. En tals escenaris els drets humans i la democràcia passen a ocupar un paper secundari.   

És cert que en les democràcies occidentals l'acusació de suport a règims autoritaris s'utilitza encara com a arma política llancívola. N'hi ha prou de veure les polèmiques i discrepàncies que s'han produït al nostre país a costa de Veneçuela i els retrets a dirigents d'un partit polític per haver col·laborat amb les seves autoritats. No obstant, aquests sòlides conviccions democràtiques s'esfumen quan la 'realpolitik' treu el nas.

Ningú gosaria dir que l'Aràbia Saudita, per exemple, és un país més exemplar que la república bolivariana de Maduro pel que fa a protecció dels drets humans, però gairebé ningú sembla qüestionar l'ús de qualsevol ressort i de les més altes instàncies de l'Estat per a l'obtenció de sucosos contractes d'obres públiques que beneficiarien a empreses constructores espanyoles. El liberalisme en qüestions econòmiques sembla més fàcil de defensar en qualsevol escenari, molt més que el que es refereix a l'exercici dels drets de les persones.

LA POR

Notícies relacionades

La xifra de detinguts a Turquia després del cop fallit puja a 6.000

El fracassat cop d'Estat a Turquia deixa almenys 265 morts i més de 1.100 ferits

A tot això s'hi suma aquests dies la por com el factor legitimador. En un context de guerra global contra un enemic mal definit però aterridora la por convertiria l'excepció en regla. No és tan sols que cada vegada se sigui més generós quant a les limitacions de drets a nivell nacional sota el paraigua legitimador de la seguretat, sinó que subcontractar una part del treball brut a mans de països menys garantistes sembla una gran idea, plenament justificada.

Quan van caure els règims comunistes de l'Europa de l'Est hi ha els que van donar la benvinguda al final de la Història. La Història continua, en canvi, de forma nefasta i turbulenta i segurament sols la perspectiva de les pròximes dècades permetrà fer una anàlisi correcta dels temps actuals. En tot cas, sembla que els valors i principis que van conformar una determinada idea de l'ordre internacional en la segona meitat del segle passat es troben clarament en crisi, sense poder entreveure's cap alternativa mínimament tranquil·litzadora.