Dos terrorismes

El terrorisme de Daesh convertit en instrument per canalitzar l'odi, la ràbia, la ira. Mohamed Lahouaiej Bouhlel patia problemes psicològics des de feia anys, tenia antecedents per violència masclista i estava en ple procés de divorci. Una separació que ell no acceptava. Ella era seva. Els experts asseguren que la seva radicalització va anar molt ràpida. El seu temple no era la mesquita, més aviat el bar, les dones i el joc. Ni tan sols va complir els preceptes del Ramadà, que havia acabat vuit dies abans que envestís amb un camió centenars de persones. El seu fulminant descens a l'infern gihadista havia passat desapercebut per als veïns, però no la commoció que li estaven causant els tràmits de divorci. En aquesta equació, ¿quin va ser el detonant de la seva conducta assassina?

Potser la seva radicalització no va ser res més que l'instrument més potent que va trobar al basar de les armes. La manera d'assestar el cop definitiu, d'infligir el màxim dolor, de donar ressonància mundial a la seva agressió. El mitjà perquè el mal fos més greu. Que la lluita gihadista sigui la causa o sigui tan sols un instrument no canvia el dolor. No tornarà la vida als morts ni consolarà els que els ploren. Però emmarcar la massacre de Niça dins de la violència masclista ens abocaria a una dimensió estratosfèrica de la plaga social. En aquell camió letal potser hi viatjaven dues formes de terrorisme. Dos enemics a batre.