ElS DISSABTES, CIÈNCIA
Figura abocada a la finestra
Per a un científic és requeriment imprescindible excloure's de la realitat que vol comprendre
La finestra és un element arquitectònic de gran ressonància científica i filosòfica. El seu paper és permetre la relació entre el dins i el fora. De totes maneres, per regular una tasca tan important amb continuïtat i finor fa falta algun accessori més com el porticó, la cortina o la persiana. Persiana procedeix de Pèrsia, una paraula perfecta per donar nom a un interessant concepte, l'efecte persiana: la facultat de veure sense ser vist. Em ve a la memòria la persiana enrotllable que cobreix un balcó des d'on un pot seure tranquil·lament a espiar el món o a reflexionar sobre ell.
Només ens hem de passejar un capvespre per qualsevol poble del món per sentir-nos observats des de darrere d'una cortina o d'una persiana. Curiosament, en la història de la pintura l'escena d'un personatge que mira el món per la finestra és recurrent: Edward Hopper, Caspar Friedrich, Salvador Dalí, Johannes Vermeer, Bartolomé Murillo... Gairebé sempre es tracta d'una dona, potser una empremta més de qui, ancestralment, ha passat molt més temps a dins que a fora. Henri Matisse, ¡quin transgressor!, pinta la dona asseguda d'esquena a la finestra.
L'efecte persiana té accents d'activitat deslleial o voyeur. No obstant, res més noble i fonamental si del que parlem és del principi d'objectivitat científica. De les mil maneres que tenim d'observar el món aquest principi recomana triar la que menys afecta tant l'observat com l'observador. D'aquí es dedueix la doble universalitat del coneixement. La comprensió de la mecànica per exemple no depèn de l'objecte comprès (el moviment d'una poma es regeix per les mateixes lleis que el d'una pera, un planeta o una pilota de tennis) ni depèn tampoc del subjecte que comprèn (les lleis no depenen de qui són els seus descobridors o usuaris ni de quin és el seu estat d'ànim). El pla que conté la finestra és l'element que separa el subjecte de l'objecte de coneixement. L'anomenada mentalitat occidental enfonsa les seves arrels en aquesta dràstica i dolorosa separació. El subjecte de coneixement que aspira a ser objectiu s'ha d'esforçar a excloure's a si mateix de la realitat que desitja comprendre. Per a un artista és una opció, per a un científic és un requeriment imprescindible. Jaques Monod es referia a aquest fet com la soledat còsmica del científic, el preu que ha de pagar per haver-se autofulminat del món intel·ligible. En aquesta mateixa soledat còsmica hi ha les figures femenines que miren el món des d'un llit desfet a través d'una finestra, en tants quadros d'Edward Hopper. Els personatges d'aquest pintor estan sols fins i tot quan apareixen acompanyats. Separar el subjecte i l'objecte perquè no es contaminin entre si és un sacrifici que no s'accepta fàcilment en totes les formes de pensar i de crear. La construcció de coneixement racional es qüestiona a vegades per aquesta separació inicial presumptament reduccionista.
El pas següent consisteix a escollir amb precisió quin és el tros de realitat que situem sota els focus. En la metàfora pictòrica de la figura abocada al món, aquesta funció correspon al marc de la finestra. És l'element que enquadra l'objecte per al subjecte. Porticons amb reflexos parcials o cortines o persianes tamisant la llum són detalls per a la diversitat de diferents realitats.
Els poetes més subtils han cantat aquesta situació. El celebrat poema de Giacomo Leopardi L'infinit potser és la versió literària més perfecta d'una ment que s'aboca al món per interrogar-se sobre la realitat:
«Sempre he amat aquest solitari turó,
I el setge, que m'impedeix veure
De l'últim horitzó m'exclou…»
Tots els ingredients són aquí: la mirada observadora, el paisatge observat, l'horitzó com a límit, el setge emmarcant… La pintura en general ja és en si mateixa una gran metàfora d'aquest triplet per construir coneixement: l'artista, la realitat i el llenç, per més que a vegades sigui per rebel·lar-se obertament contra el principi d'objectivitat. És quan l'artista es nega a separar-se de la seva obra i s'introdueix explícitament en la representació, com Velázquez en Las meninas, com Dürer en moltes de les seves pintures… com Hitchcock en les seves pel·lícules. Les dues alternatives són lícites: el creador desapareix voluntàriament per no distorsionar el coneixement de la realitat o el creador imposa la seva presència com a part d'aquest coneixement.
Totes dues són actituds nobles i lícites, però potser val la pena reconsiderar aquestes alternatives en els escenaris digitals moderns de la realitat. Les xarxes socials han creat un nou paradigma: una vasta i complexa realitat amb milers de milions de finestres amb persianes i cortines al gust. Una cosa ha canviat: la classe de soledat que gasten aquests milers de milions de ciutadans.
