Un conflicte basat en gestos

El conflicte entre l'Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de l'Interior sobre el CIE de la Zona Franca està tornant a situar aquests centres en primera línia de debat. Discutir sobre una realitat tan complexa és legítim i necessari. Però sembla que assistim a una confrontació basada més en gestos i posicions poc matisades que en un interès real per millorar la situació. Els CIE són llocs en què es priva de llibertat els estrangers durant un màxim de 60 dies amb el pretext de garantir que la seva expulsió es pugui portar a terme. Des de la seva creació que han estat envoltats de polèmica per estar mancats d'una regulació adequada, per tenir unes instal·lacions deficients, per incidents ocorreguts al seu interior i per una pràctica de l'internament abusiva. Existeixen, doncs, arguments per reclamar el seu tancament o la seva revisió en profunditat. Però en un Estat de dret els poders públics només poden prendre decisions vàlides en els àmbits que els competeixen. I en el cas dels CIE, en tots els països del nostre entorn les decisions corresponen al Govern central.

Conscients d'això, els actuals responsables municipals van anunciar que farien ús de les seves competències per aconseguir clausurar el CIE de Barcelona. Així, van ordenar el cessament de la seva activitat al·legant que no tenia llicència d'activitat i que incomplia la normativa contra incendis. Crida l'atenció que aquestes suposades irregularitats s'hagin tolerat durant anys i que només s'hagin detectat quan el ministeri ha sol·licitat permís per realitzar-hi obres de millora. Per la seva part, el primer jutjat que ha analitzat el cas ha posat en relleu que no és tan clar que les ordenances municipals avalin la posició de l'ajuntament. Però tampoc és acceptable que el ministeri no s'hagi pres seriosament el procediment iniciat pel consistori, fins i tot en cas de considerar-lo una provocació. No obstant, sembla que se seguirà acudint als tribunals per resoldre una controvèrsia que és sobretot política i que s'ha desenvolupat sense la corresponent lleialtat institucional.

La pretensió municipal deriva, efectivament, d'una discrepància radical amb els CIE que s'articula al voltant de dos arguments: la vulneració sistemàtica dels drets dels interns i l'existència d'un mandat democràtic que demana la clausura del CIE de Barcelona.

L'argument del mandat democràtic és recurrent en els últims temps i sembla que no pot ser discutit. Poc importa que tingui per objecte decisions sobre les quals no es té competència o que el debat realitzat fins ara sigui poc rigorós. La majoria ho pot tot i no sembla ser rellevant que el subjecte competent per actuar sigui un altre.

Des d'un punt de vista polític, el qüestionament dels CIE és legítim, encara que seria desitjable una discussió més profunda. El primer problema per a això és l'absència de dades oficials, que han sigut amagades per una política d'informació del Ministeri de l'Interior poc transparent i que ha propiciat la proliferació d'opinions no sempre certes. Així, per exemple, la privació de llibertat en el control de fronteres està contemplada en tractats internacionals i per la Unió Europea; la decisió d'internar una persona no és només policial, sinó que ha de ser autoritzada per un jutge amb la intervenció prèvia del fiscal, del mateix estranger i del seu advocat; l'estada mitjana als CIE és inferior a 60 dies; i les garanties dels drets dels interns han millorat sensiblement en els últims anys. Això no significa que no subsisteixin mancances als CIE i que no sigui possible qüestionar l'internament. Però sostenir la sistemàtica vulneració dels drets dels interns o no reconèixer les millores que s'han produït precisament al CIE de Barcelona no s'ajusta a la realitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En lloc, doncs, de postures maximalistes i poc matisades, seria desitjable propiciar un debat sobre l'internament i els CIE que partís de la realitat i es plantegés les següents qüestions: ¿en quins casos és lícit sancionar un estranger amb l'expulsió?; quan això sigui possible, ¿com es pot garantir que aquesta es faci efectiva?; ¿quines són les mesures alternatives reals a l'internament?; en cas que aquestes no siguin eficaces, ¿amb quins requisits es pot acordar la privació de llibertat i en quines condicions s'ha de desenvolupar?; ¿quins marges atorga la política europea per prescindir de l'internament?

La resposta a aquests i altres interrogants no és senzilla i requereix un debat en profunditat. Però intentar contestar-los sembla preferible a una defensa numantina de la situació actual o a una acció política benintencionada, però que no té en compte la dificultat de la matèria i els límits competencials dels poders públics.