Constitució i independència

La presentació de les conclusions de la Comissió d'Estudis del Procés Constituent, que sembla que seran aprovades en el ple del Parlament del dia 27, malgrat l'advertiment del Tribunal Constitucional, em porta a fer unes consideracions amb tot el respecte per la feina d'una comissió que ha comptat amb excel·lents compareixents. El debat constituent i el debat sobre la independència s'han de mantenir separats. No apareix així a les conclusions i aquest punt és clau si volem fer un procés constituent de qualitat i que sigui un exercici de país i no circumscrit, d'entrada, als independentistes. Es pot, fins i tot, considerar un frau convidar la ciutadania des de les institucions a redactar una constitució quan encara no som un estat independent. És incoherent i fàcilment criticable.

Els que no volen la independència, ¿per què haurien de participar d'aquest procés? O es fa un procés constituent quan ja s'és independent, o es comença ara un procés constituent que no pressuposa la independència però que pot contribuir a deliberar sobre el país que volem entre tots i totes, i d'on es poden destil·lar també uns principis constitucionals. Cal articular fases diferents en el conjunt del procés.

Aquesta modularitat és totalment coherent amb la forma d'entendre un procés constituent fins i tot en els estats que ja són independents. Al segle XXI, molts processos constituents han començat per grans deliberacions ciutadanes, on es fixen uns principis generals, que donen pas després, en una altra fase, i amb altres tècniques democràtiques, a l'elaboració, igualment participada, de la Constitució. Probablement això serà cada vegada més la norma d'aquest tipus de processos. Fixar uns principis que volem defensar i que volem que ens defineixin com a país en tots els àmbits (cultura, recursos naturals, llengua, ciutadania, economia, etc.) es pot desenvolupar perfectament en l'actual marc institucional i sense prefigurar el resultat del procés d'independència.

Algú pot preferir anomenar aquesta primera fase preconstituent, especialment si identifica constituent amb elaboració d'un text constitucional. D'acord. Però sembla una manera de minusvalorar la feina inicial de la ciutadania, en la seva tasca de deliberació general. D'altres -o els mateixos- diran que ni així s'apuntaran al procés constituent els Comuns-Podem-CSQP. Potser no hi seran, però ara -francament- no hi són convidats. Però, sobretot, no hem de pensar en partits polítics, sinó en els centenars d'organitzacions que ni han fet ni faran un debat intern sobre la independència, i que no cal que s'hi posicionin per contribuir activament al procés constituent. Els hem de fer fàcil la seva participació. Perquè és evident que un procés constituent ha de buscar ser, per totes les vies possibles, transversal ideològicament, inclusiu socialment (i no només en termes de gènere), obert, transparent i participatiu.

Una part de la ciutadania de Catalunya ja fa temps que fa aportacions serioses sobre el procés constituent. Alguns s'omplen la boca amb panegírics sobre el poder de la ciutadania i la societat civil, però després no la tenen suficientment en compte adduint que no és prou representativa o, encara pitjor, que no l'ha votada ningú (sic). La ciutadania i les seves organitzacions acostumen a maximitzar els seus recursos limitats, molts voluntaris, i inigualablement inferiors als recursos públics, en exercicis sovint d'impecable naturalesa democràtica (¿quanta gent coneix la Marxa Som que aquests dies està recorrent el país? ¿Són pocs? Sí, i ho seguiran sent sense mitjans per donar-se a conèixer.)

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El protagonisme ciutadà no només és important en termes democràtics, sinó que resulta imprescindible en l'actual context polític. No és poden anar fent suposats actes de desobediència que no porten enlloc, més enllà del desgast. Cal un únic gran acte de sobirania o desconnexió. Per això, abans, una iniciativa exclusivament ciutadana, només amb el vist-i-plau polític del Parlament, té l'afegitó positiu que no trobarà cap obstacle de la legislació espanyola. En aquest sentit, també es podria rellançar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir com un marc des d'on impulsar aquesta primera fase de deliberació ciutadana i començar a materialitzar l'ànsia de regeneració democràtica que ha expressat la societat catalana. Cal creure en aquest protagonisme ciutadà, que no es pot confondre amb l'organització de grans manifestacions. La iniciativa ciutadana i la iniciativa parlamentària han de confluir, però no es poden confondre. El dret a decidir va unir tots els demòcrates. El procés constituent, ben entès, hauria d'aconseguir el mateix.

Portaveu de Reinicia Catalunya i professor de Ciència Política (UPF).