Votar contra la democràcia

Corre una màxima entre el sobiranisme de base que diu: «Espanya mai no ens falla», i que ha passat de ser una ocurrència a una certesa; sempre es compleix. Des d’aquella sentència del Tribunal Constitucional (TC) l’any 2010 contra l’Estatut que va ser l’inici de les grans mobilitzacions fins avui, les institucions espanyoles i el seu joc brut han estat motor de conversions massives a l’independentisme. Un cas sense precedents de miopia política, que fa que cada nova ofensiva de l’Estat contra Catalunya doni com a resultat una crescuda a les enquestes dels ciutadans que votarien que sí en un referèndum tal com demostra el darrer baròmetre del CEO, realitzat coincidint amb la filtració de les converses sobre la destrossa del sistema sanitari i altres barbaritats del ministre Fernández-Díaz i l’exdirector de l’oficina Antifrau. 

Els qui s’apunten ara al sí al procés no s’adhereixen a un projecte independentista sinó a un projecte democràtic; no se senten còmodes en un Estat que no els escolta, que no els deixa votar. Al cap i a la fi, els nous estats que es van crear a Europa als anys 90 van ser fruit de moviments socials amplis que reclamaven més democràcia, no pas més independència. Només en veure que les seves demandes democràtiques no tenien resposta, aquestes esdevenien sobiranistes. I això és clau per entendre fins a quin punt l’actitud dels Estats pot provocar la seva pròpia fragmentació.

Precisament en aquest debat sobre la democràcia s’emmarca el ple del Parlament d’ahir. La interlocutòria del Tribunal Constitucional (TC) per impedir que es debatessin les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent va portar PP i Ciutadans a votar en contra de debatre, a votar en contra de votar, fet que resulta grotesc en un Parlament on, principalment, es debat i es vota.

No sorprèn gens la interlocutòria del Tribunal Constitucional, en la línia de totes les sentències que ha anat aprovant els darrers anys contra Catalunya. Tampoc sorprèn l’intent de bloqueig del PP i Ciutadans, ni tan sols l’abstenció del PSC, convertits tots tres, des de fa temps, en simples delegacions territorials de partits amb seu –i interessos– a Madrid, i encara menys després que el mes de novembre passat el front comú d’Iceta, Arrimadas i García-Albiol ja hagués protagonitzat un recurs conjunt al TC contra el Parlament. Només sorprèn que no s’adonin que intentar frenar la democràcia avui, amb l’exemple d’Escòcia encara tan recent, els suposa un cost també en termes electorals.

Urnes sense matisos

Notícies relacionades

El Parlament desafia el Constitucional en un clima de tensió

¿Quines conseqüències legals podria tenir la votació sobre el procés constituent al Parlament?

Urnes sense matisosAl Ple d’ahir, Junts pel Sí i la CUP van ser hàbils actuant en bloc, dissipant incerteses, reforçant l’estratègia del 9-N i, sobretot, complint el programa electoral que els va donar la majoria absoluta el 27 de setembre. Entre obeir el Tribunal Constitucional o acatar el mandat de les urnes van triar les urnes sense vacil·lacions ni matisos. I això els reforça de cara a un 11-S que hauria pogut ser catalitzador de neguits sobiranistes contra els seus propis partits.

Ara cal que resolguin amb la mateixa unitat i contundència la qüestió de confiança al president Puigdemont prevista per al 28 de setembre, i aleshores sí que podrà començar de debò el procés constituent que, tot i l’aprovació de les conclusions, ara és en mans d’una societat civil que es vol assegurar que hi haurà govern i legislatura després del 28-S, perquè no hi ha res més feixuc que fer un debat constituent en un context polític ple d’incerteses, per molt que l’Espanya maldestra encallada en l’era predemocràtica ho faci sempre tot més fàcil.