El fracàs del bonisme

L’última ocurrència de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per evitar el top manta ha sigut col·locar en ple passeig de Joan de Borbó –un carrer al qual també li vol canviar el nom– un skatepark. Una ocurrència com tantes altres que demostren que passar de l’activisme reivindicatiu i ben remunerat a governar no és tan senzill, i que la presa de decisions requereix valentia encara que en algunes ocasions no s’assemblin a allò que abans s’ha defensat amb tant d’afany i que es creia irrenunciable.

L’aparició del fenomen del top manta va ser una cosa habitual als carrers de les grans ciutats europees en època estival, i Barcelona no en va ser una excepció. Els governs municipals de diferents orientacions polítiques van aplicar mesures tan dissuasòries com discretes que van frenar la seva propagació i van evitar que els principals carrers de Barcelona es convertissin en espais d’impunitat. L’arribada d’Ada Colau i Barcelona en Comú al govern municipal i la seva política, tan bonista com ingènua i mancada d’autocrítica a l’hora de reconèixer els seus errors, ha elevat el fenomen del top manta a problema de gran escala estès per tota la ciutat. La indissimulada permissivitat, la suspensió de l’ordenança de convivència i la desautorització de la Guàrdia Urbana per actuar en les requises o amb l’efecte dissuasori, han provocat un efecte crida i una tolerància insostenible cap a aquest tipus de venda ambulant, transmetent a través dels més prestigiosos mitjans internacionals una deplorable imatge de la ciutat. Al mateix temps, ha posat en peu de guerra els comerciants de Barcelona als quals, impotents davant la sordesa de les autoritats municipals, s’ha presentat a més com un gremi insensible davant la crua realitat del col·lectiu immigrant. Per no parlar de la utilització política d’alguns pensant-se que amb això obtenien un rèdit electoral que, amb el temps, només ha aguditzat el malestar i la crítica social. Totes mesures adoptades pel Govern municipal han resultat ser un fracàs. La primera va ser la taula de ciutat per abordar la venda irregular al carrer que va situar en injusta igualtat els que desenvolupen la seva activitat legalment, paguen llicències i impostos davant dels que tenen una activitat il·legal.

La segona va ser la de posar diners sobre la taula per a un projecte pilot de programes mixtos de formació i treball. Intenten dissuadir amb fons públics una activitat il·legal, malgrat que els beneficis diaris que molts n’obtenen, segons informes policials, són més grans que la compensació que s’ofereix. I això suposa un greuge comparatiu per a altres col·lectius socials també desafavorits i en dificultats econòmiques que ja han denunciat aquest perjudici.

El top manta s’ha propagat tant que els artesans de la zona portuària, un dels principals gremis afectats, han arribat a comptar fins a un total de 900 manters a més de detectar grups organitzats que no només  reserven els espais públics on situar les seves mercaderies sinó que al final del dia s’encarreguen de recollir els guanys. L’última ocurrència bonista de Colau no deixa de ser tan curiosa com contradictòria. L’skatepark, d’un dia per l’altre, sense consulta veïnal i sense un procés participatiu tan esbombat altres vegades per qüestionar projectes àmpliament consensuats. La mesura està condemnada al fracàs ja que, com s’ha vist, el top manta torna a practicar amb la policia un indissimulat joc del gat i la rata per altres espais de la ciutat.

La solució no és senzilla, però requereix de suficient valentia per prendre decisions abandonant un antiquat i covard bonisme. S’equivoquen els que des de la dreta ideològica només busquen solucions policials. Però també ho fan els que des de l’esquerra aparquen qualsevol iniciativa legal i ho fien tot a la integració social. Qualsevol solució passa per mesures transversals que impliquin serveis socials, Guàrdia Urbana, Generalitat, comerciants i oposició.

Notícies relacionades

Les claus del 'top manta' a Barcelona

Per què Pujol torna al pujolisme

Només una actuació interdepartamental i coordinada pot acabar amb aquest problema escoltant, això sí, tots els que tinguin alguna cosa a dir per més antagòniques que les seves opinions puguin resultar als ideals d’un mateix. L’entossudiment i la prepotència no són solució de res. Si Colau hagués escoltat les advertències que des de Ciutadans, la resta de l’oposició i multitud de col·lectius i organitzacions de la ciutat li hem fet durant l’últim any en lloc de no escoltar, no dialogar i actuar de forma prepotent amb l’oposició i, el que és pitjor, cap a tot el que s’aproximi a una activitat empresarial, potser no hauríem arribat a això. Com deia Sabina a la cançó Noche de boda: «Que ser valiente no salga tan caro,  que ser covarde no valga la pena».