Els Comptes Territorialitzats

Ni els autors ni els qui els encomanen la feina les anomenen balances fiscals. Deuen saber que les veritables balances són una altra cosa, tal com va establir en el seu dia l’Instituto de Estudios Fiscales en preparar-ne la metodologia de calcul. Però, com cada estiu, el Ministeri es despatxa en plena canícula amb unes estimacions de Comptes Territorialitzats d’una suposada «Administració Central Aug­mentada» i dels quals les redaccions dels mitjans de comunicació, amb força becaris en plantilla, en diuen balances fiscals. Fa mandra, però cal repetir els arguments.  Aquests comptes no són balances fiscals. Es fan amb un enfocament de suposats beneficiaris i teòrics suportadors de les càrregues fiscals, que deixen sense valorar on es gasten efectivament els impostos que es recapten.  

    Per rebutjar l’enfocament monetari alternatiu diuen els autors que a ells no els importa on es gasten els recursos. És igual que es gastin a Madrid si és pel bé de tots els espanyols. Donen per fet que bona part d’aquella despesa central beneficia a tothom per igual no importa qui ni com gasti. Sorprèn l’argument que, si ens el prenguéssim seriosament, si no importés on es gasten els recursos, potser es podria plantejar si, fora de la protecció d’ambaixades, té lògica que tots el organismes estatals, ja siguin reguladors, de recerca, de les arts..., àdhuc el museu naval, estiguin pràcticament tots ubicats a Madrid. I des d’una perspectiva federal, restaria així molt per aprendre d’Alemanya (Bonn, Berlín, Frankfurt) o dels Estats Units (Califòrnia, Sacramento)... Pero és clar que importa. ¿D’on pensen si no que surten les bones dades de renda i riquesa de Madrid capital de l’Estat?

    Així i tot, els comptes que es presenten no deixen de ser un succedani de balances fiscals. Aquestes possiblement van ser la resposta de Cristóbal Montoro per instrumentalitzar en el seu dia la reivindicacio catalana i erosionar les de veritat: les que indiquen quina despesa aplica l’Estat als diferents territoris i què podrien fer aquests a partir dels propis recursos. En tot cas, un cop generada la confusió, el tret de les publicacions dels comptes regionals territorialitzats surt per la culata.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

     Tanmateix ni així no s’evita la necessitat d’explicar a la gent normal la quantia del saldo i la seva evolució. Per exemple a casa nostra com es pot fer quadrar el creixement del dèficit fiscal en l’etapa de fort endeutament de Catalunya, o com es pot justificar que una comunitat com la balear, que deu al FLA 5.000 milions i més de vuit a creditors financers, pateixi el drenatge anual reiterat de 1.500 milions. A més, com pot argumentar algú amb cara i ulls que Extremadura estigui amb fluxos autonòmics favorables molt per sobre d’Andalusia, i sempre amb superàvits! O la Rioja envers Múrcia o les Balears; Aragó i Cantàbria respecte de la Comunitat Valenciana, etc. O que les comunitats forals basca i navarresa, prou riques, no siguin contribuidores netes i tinguin superavits! Cap pauta d’equitat permet argumentar els resultats d’aquells fluxos. Ni fer creible la suposada gran solidaritat madrilenya. Si no imputem a la capital bona part de la despesa que feta a Madrid se’ns diu que ens beneficia a tots, i si tots els ingressos que allà es recapten sí que es donen com a propis, nomes faltaria que el seu saldo contributiu no fos el més elevat! ¿Creuen realment que aquella despesa deixa als madrilenys uns beneficis per sota de la mitjana com diu l’estudi, al mateix nivell per cert que les Balears, una comunitat sense trens d’alta velocitat, menys xarxa viaria, sense institucions estatals i amb doble insularitat?

    L’embolic que ha generat en el temps el finançament autonòmic, part important d’aquells saldos fiscals, reconegut ara per tothom (tot i que molts que ara el denuncien havien negat abans les seves deficiències) i la manca de sensibilitat del centralisme espanyol en l’exercici de les seves competències, no són ja un problema de Catalunya o de les illes Balears; és un problema de l’Estat. Amb Catalunya desencaixada i les Illes en encaix forçat, que cada cop grinyola més, o s’hi posa remei o la desafecció és cada cop més previsible i fàcil de predir.