La República davant el terrorisme

En memòria de José Ramón Recalde

A rran del sàdic assassinat del capellà de l'església de Saint Etienne du Rouvray a Normandia, Jacques Hamel, a mans de terroristes de l'Isis i l'encara molt recent massacre comesa amb un camió desbocat per la Promenade des Anglais a Niça, per un individu de la mateixa tendència, la vida política francesa s'ha vist lògicament alterada. Però l'impacte sobre l'estat d'ànim de la societat gal·la ha donat lloc a reaccions especialment preocupants per a la salut democràtica de la República. El sempre visceral i excessiu expresident Nicolas Sarkozy, acaba d'afirmar que davant els atacs terroristes és necessari «adaptar» l'Estat de dret a les noves circumstàncies. En un to més primari, Hervé Morin, president del Consell Regional de Normandia, ha sostingut sense embuts que per afrontar aquesta situació seria necessari «isrealitzar la nostra seguretat». ¡Ni més ni menys!

Davant la manifesta debilitat política del president François Hollande i del govern presidit per Manuel Valls, resulta evident que la dreta i l'extrema dreta francesa han trobat en el terrorisme de l'ISIS una ocasió més per desgastar els seus oponents, amb la vista posada en les eleccions presidencials de l'any que ve. Hem de donar per descomptat aquest conjuntural objectiu polític, malgrat l'obscenitat política que manifesta.

Però la qüestió de fons és una altra i concerneix la mateixa integritat del sistema democràtic a França. Així, quan Nicolas Sarkozy, en un esforç per mostrar-se sibil·lí, considera que s'ha d'adaptar l'Estat de dret a les noves circumstàncies, no fa res més que apel·lar a un règim d'excepcionalitat permanent, en què primi el control preventiu pels poders públics de l'exercici de les llibertats públiques i el reforçament dels poders de l'Executiu. I vés a saber fins on. No obstant, això és clarament antagònic amb la mateixa essència de l'Estat de dret, que només admet aquest tipus de control de manera selectiva i temporal. Aquest és el sentit de l'anomenat dret d'excepció previst per les diferents constitucions per a la preservació del sistema democràtic davant dels atacs que pugui patir.

Per afrontar la situació el Govern francès ha allargat la durada l'estat d'emergència, que ja estava vigent des dels atemptats a la discoteca Bataclan de París de l'any passat. Per una altra part, no hem d'oblidar que una part de la majoria parlamentària que sosté el Govern va impedir aprovar la reforma constitucional proposada pel president Hollande que reforçava els poders de la policia, els serveis secrets i la judicatura. La raó adduïda era que aquesta revisió suposava una desnaturalització de les llibertats reconegudes per la República.

Més pedestre i, sens dubte, expressiu ha sigut el plantejament de l'esmentat president del consell regional d'imitar el model israelià de seguretat. Perquè, veient com actua el govern d'extrema dreta del primer ministre Netanyahu, això significa ras i curt que França hauria de comportar-se com una potència colonial: protegir una part dels seus nacionals i en canvi reprimir sense contemplacions de cap mena els que eventualment es considerin enemics. És a dir, reconsiderar l'abast de l'Estat de dret i els seus límits, que podria seguir perfectament vigent per als primers mentre que quedaria hibernat per a la resta, que ja haurien de ser tractats com a súbdits. I això, no ho oblidem, en una societat com la francesa en què precisament fruit de la tradició colonial de la qual és dipositària, conviuen en el seu territori ciutadans de cultures i tradicions molt diverses.

Notícies relacionades

Més de 2.000 persones acomiaden a la catedral de Rouen el sacerdot assassinat a Normandia

El gihadisme com a excusa

És evident que la tolerància de l'Estat democràtic mai pot ser il·limitada. Més concretament, amb les versions de l'Islam que propugna l'ISIS i els seus adlàters, l'Estat mai hi pot negociar. La garantia de la llibertat religiosa i la diversitat cultural limita amb el principi de llibertat i el respecte a la resta dels drets humans. Fora d'això, el sistema democràtic ha de ser sempre intolerant però sense perdre en cap moment la seva identitat. En els casos recents de terrorisme islàmic reivindicats per l'ISIS a França o bé a Alemanya, la temptació de deixar-la de banda en pro d'una autoritària apel·lació a la seguretat hi és ben present. I, no obstant, són patents les deficiències en els sistemes d'informació policial i de control judicial sobre els autors materials dels atemptats. I més patent encara és la reacció de donar solucions que són només pròpies de la lògica estatal a un problema polític global, i que posen en relleu una vegada més la inanitat de la Unió Europea per assumir amb eficàcia els compromisos reconeguts al Tractat de Lisboa sobre la regulació de l'espai de llibertat, justícia i seguretat.

Catedràtic de Dret Constitucional (UPF).