Una situació normal

Si aquesta en la qual ens trobem fos una situació normal el més probable seria que el PP hauria apartat Mariano Rajoy, malgrat els bons resultats de les eleccions del 26-J, com a única manera d’assegurar-se el suport necessari per continuar governant, ja que els seus més que possibles aliats (Ciutadans) han dit per activa i per passiva que no investiran el líder popular. 

Si aquesta fos una situació normal, Ciutadans estaria negociant amb el PP el seu suport a la investidura i no a uns pressupostos, els del 2017, que no es poden portar a les cambres si no hi ha govern. És clar que si aquesta situació fos una situació normal, Ciutadans participaria dels governs autonòmics als quals dóna suport sense cap mena de problema, i fins i tot plantejaria al PP un govern de coalició a nivell estatal, com han fet històricament els partits de centre en situacions normals de països normals.

DEMANDES INELUDIBLES

Si fos aquesta una situació normal, Pedro Sánchez hauria plantejat a Rajoy una sèrie de demandes ineludibles en el cas que el líder conservador volgués obtenir el suport (o l’abstenció) dels socialistes a la seva investidura (o a la d’algun altre coreligionari). Sánchez podria posar damunt la taula una llista de peticions inacceptables per al PP, com la congelació de l’aplicació de la LOMCE, la retirada de la reforma laboral o la reforma constitucional. Això és el que fan els partits normals en situacions normals. Plantegen una negociació en base a les seves posicions, fan valer la seva força, i fins i tot faronegen per fer evident que són els altres els que no volen pactar.

És clar que si aquesta situació fos una situació normal, el primer que hauria passat és que el candidat a la investidura i el seu partit haurien plantejat des de l’endemà mateix de les eleccions una sèrie d’acords per atraure’s el vot positiu o l’abstenció de possibles aliats i haurien entaulat negociacions a diverses bandes que podrien afectar diferents arenes (els governs autonòmics o municipals, la mesa del Congrés).

FER-SE LA FOTO

Però no ha passat res de tot això. Més d’un mes després de les eleccions generals, ningú no ha proposat ni negociat res (o ben poca cosa). Els líders s’han assegut per fer-se la foto i encara gràcies. Rajoy manté que ell ha de ser investit perquè és el més votat, saltant-se a la torera la lògica parlamentària que fixa la seva estimada Constitució. Pretén que li entreguin el govern sense donar res a canvi, simplement perquè va guanyar les eleccions.

Notícies relacionades

Rajoy tempta Rivera perquè també negociï la investidura

L'increïble Govern minvant

A l’altra banda, Sánchez és presoner de l’accionista majoritària del PSOE, de manera que es limita a repetir el que li va dir el comitè federal, com si fos un ninot de ventríloc. No és no, proposi el que proposi el PP, que d’altra banda no proposa res, perquè es creu que es mereix el Govern per dret diví. Entre un que no pot i l’altre que no vol, bloqueig assegurat.

Tenim uns líders polítics i uns partits garratibats de por, que es vigilen de cua d’ull, que només pensen en la seva posició en un tauler nou, del qual encara no coneixen els contorns, vigilats per uns ciutadans i uns mitjans prestos a denunciar qualsevol feblesa, en un marc cultural on qualsevol acord és sospitós de martingala.