DUES MIRADES
Amb el fusell a la mà
Els atemptats gihadistes han atemorit uns ciutadans europeus que es pregunten com i quan s'acabarà el malson. A la foto, dos soldats vigilen un cèntric i desèrtic carrer de Brussel·les.
Amb el fusell a la mà Europa, sota lamenaça del terror_MEDIA_1 /
¿Arribarem a acostumar-nos als carrers freds, sense gent, custodiats per les armes per evitar que la gent que ja no hi circula prengui cap mal? ¿Arribarem a acostumar-nos a canviar els nostres hàbits més puerils per aquest confinament rere les finestres? ¿Quina serà la definició de tranquil·litat, la de l'Exèrcit patrullant allà on una vegada hi va haver cotxets de criatura? ¿No ens adonem que la victòria definitiva de la barbàrie s'imposarà quan ens hi abonem, tant si és mussitant que els 'altres' són culpables com renunciant a l'estil de vida que ens defineix? Steiner va parlar d'Europa com del continent dels carrers i els cafès, amb tot el que això implica, però els soldats -a Brussel·les, el moll de l'os referencial, simbòlic i administratiu- ocupen cantonades, amb el fusell a la mà. Les armilles antibales s'imposen on desfilaven els amants, en aquesta ciutat que sembla maldestra i que va ser paradigma de la civilitat.
Josep Carner va escriure el poema 'Bèlgica' a l'exili, el 1952. Hi dibuixava un escenari plàcid, afable i bonhomiós. Una ciutat «amb uns soldats no gaire de debò, / on tothom s'entendrís de música i pintures / o del bell arbre japonès quan treu la flor». Els soldats ara són de debò. Tot ho és. Segueixen patrullant, amb el fusell a la mà, per protegir els carrers buits d'una Europa desèrtica.
