El drama dels refugiats (1)
Un any de la mort d'Aylan
La integració dels que fugen de la guerra i la fam és una oportunitat per regenerar Europa
fcasals35003529 opinion monra para el martes160808175602
El 2 de setembre farà un any que va aparèixer mort el nen kurd Aylan Kurdi en una platja turca. Aquella imatge colpidora va sacsejar l'opinió pública mundial i continua essent el símbol d'una crisi durant la qual ja han mort a la Mediterrània prop de 7.000 persones. Fa un any no podíem ni imaginar fins a quin punt els refugiats i les refugiades deixarien en evidència com de fràgil era el nostre projecte europeu, ni com ens partiríem en dues Europes: l'Europa dels governs i les institucions que, incapaços tant de solucionar la crisi siriana com d'assumir els seus propis compromisos de reubicació de refugiats, subcontracten països tercers per contenir l'èxode, o l'Europa dels municipis i organitzacions que exigeixen més i millors instruments tècnics, legals i polítics per a l'acollida; l'Europa dels que atien l'odi i la islamofòbia, o l'Europa dels milers de voluntaris i voluntàries que ajuden tant com poden les persones que arriben.
Un any després de la mort d'Aylan, la crisi dels refugiats ho ha canviat tot, també l'agenda i la manera de treballar de les ONG. A Lafede.cat ens hem sumat a les plataformes que demanen vies segures i legals per a les persones que necessiten protecció internacional. Hem denunciat com la gestió que s'està fent de la crisi contradiu els principis més elementals de l'actual sistema europeu d'ajuda i cooperació internacional, i que els acords que s'estan signant suposen serioses amenaces per als drets humans. Ben al contrari del que pensen els líders europeus, creiem que la integració de les persones refugiades en les diferents societats d'acollida és una oportunitat d'or per refer Europa des d'uns principis més democràtics.
Davant l'evident manca de voluntat política de l'Estat espanyol, Catalunya ha estat a l'alçada tant pels compromisos adoptats pel Govern per acollir, com per tots els esforços de coordinació que s'han fet entre les administracions i la societat civil per fer-ho possible. Cal dir, però, que, sense el substrat d'anys de feina de moltes organitzacions i col·lectius que han treballat perquè el país disposés de lleis i recursos propis per a la solidaritat i l'acollida, i que han aixecat milers de campanyes i projectes per la pau o els drets humans, no hauria estat possible endegar un Comitè d'Acollida per a les Persones Refugiades amb una participació tan àmplia i diversa. Aquest Comitè ha suposat que, per primera vegada, les xarxes associatives i les estructures institucionals que endeguen iniciatives o polítiques de solidaritat a casa nostra, i les que s'ocupen de fer costat als col·lectius més vulnerables d'arreu, comparteixen espai i propostes. El Comitè d'Acollida català és, de facto, el primer espai polític col·lectiu per fer efectives la solidaritat i la justícia globals, tal com requereix un món complex i interconnectat, i és amb aquesta nova visió, i des d'aquesta pràctica estratègica que avui diem alt i clar que volem acollir, que estem preparats per fer-ho, i que no ens deixen.
TOT I el camí recorregut, els reptes són molts: cal continuar pressionant per poder acollir, i fer-ho bé. Cal, en primer lloc, atendre la diversitat de les persones que arribin amb un model d'acompanyament i acollida suficientment flexible: no tothom els necessita de la mateixa manera, ni el mateix temps, per arribar a viure amb plena autonomia, i cal gestionar els recursos tenint-ho en compte. Alhora, cal que els municipis tinguin un paper protagonista perquè és a pobles o ciutats on visitem el metge, anem a l'escola i fem amics. D'altra banda, cal que des d'entitats, institucions i mitjans de comunicació redoblem els esforços informatius i educatius per ajudar a gestionar la incertesa i la por de la nostra societat. No serà possible però fer-ho sense fer front paral·lelament a les greus desigualtats socials a casa nostra, i sense crear les condicions perquè tothom senti que els nostres veïns migrants o les nostres veïnes refugiades també són nosaltres i que no hi ha, ni hi ha d'haver, competència pels recursos o els serveis.
Un any després de la mort d'Aylan Kurdi, cal decidir quina Europa volem ser o quina volem construir. Al setembre, per fi i per primera vegada -i gràcies als refugiats-,
Nacions Unides convoca els Caps d'Estat i de Govern per parlar del gran tema de fons: les migracions internacionals. Tanmateix, només una ciutadania més conscient, mobilitzada i compromesa pot redreçar el rumb europeu i mundial. La nostra experiència internacional ens diu que les aportacions catalanes són benvingudes, i que podem aspirar que resultin significatives. Potser és la millor manera, i la més valenta, de demostrar quin paper volem jugar al món, i de guanyar-nos el respecte internacional.
