La pobresa no fa vacances

Quan un tema perd protagonisme a la premsa podríem pensar que aquell problema ja s’ha solucionat, però malauradament no és així. Qüestions com els desnonaments, la pobresa infantil, la pobresa energètica, els refugiats o els morts al mar Mediterrani, entre moltes altres, des-apareixen de les portades dels diaris perquè es converteixen en habituals. Una bona pràctica per als mitjans de comunicació a l’estiu podria ser diversificar les cròniques sobre com passen les vacances determinats col·lectius –polítics, artistes, esportistes…– i explicar també com les fan les persones vulnerables, els problemes de les quals continuen sent els mateixos, i de vegades fins i tot accentuats.

Les últimes dades macroeconòmiques afirmen que la situació millora, però això no vol dir que la pobresa i la desigualtat experimentin la mateixa tendència; al contrari, aquestes variables creixen. L’augment del nostre PIB en un 3,4% no s’ha traduït en una millora substancial de la renda de les persones en risc de pobresa o exclusió, que encara representen el 23,5% de la població. Aquesta persistent situació ens obliga a parlar d’una pobresa cada dia més severa, més profunda i més extensa, amb un percentatge més elevat de població empobrida que, a més a més, difícilment podrà sortir de les dures condicions que pateix perquè fa anys que no troba feina, ha esgotat les prestacions que rebia, és víctima de la falta d’inversions socials i ha vist retallats els seus drets. En definitiva, perquè millorar les circumstàncies d’aquest col·lectiu no és l’objectiu principal de les polítiques econòmiques, que busquen el benefici de només uns quants, ni de les fiscals, que no compleixen la seva funció redistributiva.

Un dels col·lectius més preocupant són els menors en situació de pobresa, que paguen les conseqüències d’una situació que no han provocat i veuen vulnerats els seus drets, entre aquests el de gaudir d’unes vacances. Espanya supera en 13 punts la mitjana de pobresa infantil europea i, malgrat això, inverteix a pal·liar-la menys de l’1% del PIB, quan la mitjana europea supera el 2%.

Davant d’un mercat laboral incapaç de crear ocupació per a tothom i del creixement de la polarització social, hem de buscar noves alternatives a les polítiques actuals. Les ajudes a famílies amb fills han demostrat la seva eficàcia en més d’un país europeu i, no obstant, la renda mínima garantida que fa temps que reclamem continua al tinter. Una prestació de 1.200 euros anuals per fill i l’accés universal a l’educació de qualitat des dels zero anys serien mesures efectives per canviar la tendència a un augment de la desigualtat infantil que avui ens tenalla.

L’esforç de diferents governs per garantir l’oci estiuenc infantil mitjançant l’augment de beques i certes experiències de casals i espais de joc és encomiable, però no ens enganyem: la responsabilitat de tots ens hauria d’obligar a trobar solucions més definitives i globals que ataquin les causes de les injustícies i les des-igualtats.

Present i futur

Notícies relacionades

Pobres més pobres

Twitter era una cerveseria de Múnic

Present i futurLes iniciatives d’urgència social potser ens permetran superar les situacions més greus i immediates, però s’ha de pensar en la vida dels nens i nenes cada dia de l’any per aconseguir que cada un d’ells puguin desenvolupar les seves competències, les seves capacitats i la seva autonomia personal.

Es tracta, per tant, d’evitar el fracàs escolar, d’assegurar uns mínims ingressos familiars per a una vida digna i una alimentació adequada, i de garantir que els menors creixin com a ciutadans de ple dret, amb un futur no hipotecat pel present dels seus pares.