PokEinstein

No participar del que passa al món, del que està de moda, té dos efectes. O et sents vell o et sents alleujat. O les dues coses alhora. En el cas dels pokémons, em sento alleujadament vell. A aquestes altures de la competició seria francament molest llançar-se al carrer o endinsar-se al bosc a perseguir entelèquies o unicorns, o el que siguin aquests petits monstres, amb Pikachu al capdavant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja és sabut que els mòbils, les tauletes i els ordinadors han creat éssers entotsolats, immersos en una realitat que no és la de cada dia sinó un univers paral·lel. Bé sigui jugant a matar-se en batalles medievals, recol·lectant fruites en línia o bé passant del comensal o la parella i conversant a través del whats amb un corresponsal llunyà i absent però més viu que aquell amb qui se suposa que comparteixes la taula.

Això del Pokémon va més enllà. La ficció que es concentrava en la ment d'un ara envaeix la realitat i la converteix en ficció viscuda i suposadament real. Però no és que s'endinsin en la realitat (i caminin més enllà de les consoles), sinó que la seva ficció substitueix la nostra certesa. Haurien de venir Aristòtil o Gerard Génette per explicar-ho millor. ¿Saben què? Em quedo amb Einstein: «Dues coses són infinites: l'univers i l'estupidesa humana; i no n'estic gens segur sobre l'univers».