La feminització de la política

En una entrevista televisiva i amb motiu del primer aniversari de la seva elecció , l'alcaldessa de Barcelona respon, en to resolutiu i una mica indignada, la pregunta a propòsit de les diferències entre la seva gestió a l'Ajuntament i la de Pasqual Maragall, argumentant que no es tracta en absolut d'una competència per determinar qui ho fa millor. Davant d'aquesta manera de veure les coses (o de simplificar-les) proclama amb contundència: «¡feminitzem la política!» Les raons que dóna per aquesta divisa essencial és que la funció i l'actitud de les dones en els llocs de poder ofereix un model diferent sobre com fer política en temps de crisi, constitueix una ferma alternativa en èpoques de descreença i desmobilització. Enfront de la perplexitat creixent de la ciutadania, cada cop més escèptica i malfiada envers els estils i les pràctiques de governança actual, la feminització de la política implicaria un model més obert d'escolta als actors socials, de diàleg i de tole­rància, en definitiva, una manera millor de practicar la política, ­potser més ètica, més propera a la gent, menys focalitzada en els models ja gastats de rivalitat mascu­lina.

L'endemà trobo un conegut del barri, militant de l'antiga Convergència, que corrobora amb la seva experiència de partit aquest fet: «Totes les dones que he conegut amb responsabilitat política han estat més serioses en la feina, més concretes, més eficaces i també més dialogants». A la Facultat, retrobo una companya professora que acaba d'arribar d'un viatge pels Estats Units. Em comenta amb sorpresa i to de reivindicació que molts càrrecs acadèmics de gestió universitària (deganats, rectorats) están en mans de dones i que ho fan molt bé. ¿Fóra possible que la feminització del poder -polític, acadèmic- representi una certa promesa d'un món millor, més humà, més tolerant, una versió més lúcida del vincle social? ¿Deu ser veritat que les dones en general disposem d'un bagatge -potser per condicions històriques i existencials inevitables i heretades- que ens fa més sensibles als problemes de convivència, a la necessitat d'escoltar i deixar parlar i que, en canvi, la dominació masculina en diversos àmbits de la vida pública ha tingut conseqüències deplorables i condemnables, sotmesos com estan els homes a ser sempre més, més forts, més intel.ligents, més competents?

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

No resulta fàcil respondre aquests interrogants, sobretot perquè homes i dones sempre som en plural, per la nostra manera múltiple i diversa d'afrontar els problemes de la vida amb els altres que no deixa de ser, al capdavall, el problema essencial de la política tal i com la definí Aristòtil: ¿com es pot viure bé amb els altres? Llavors, ¿podríem dir que aquest afer de la vida amb els altres es pot definir des de dues versions, femenina i masculina? Hélène Cixous, deixeble del filòsof Jacques Derrida, denuncia «l'ordre fal·locèntric» que ha discriminat les dones «immobilitzades entre dos mites horripilants: la medusa i l'abim». Si esguardem de front la medusa ens converteix en estàtues de pedra, la seva mirada «ens petrifica». L'abim seria un no-lloc on deixar d'existir per esdevenir invisibles. És difícil per a les dones en plural revertir l'ordre establert pel que el sociòleg Bourdieu anomenarà «la dominació masculina», que no deixa de ser una manera de definir la condició femenina, d'historitzar-la. Cixous planteja que el concepte dona en general, com una mena d'essència, no contribueix a «fer parlar» les dones en plural però sí que problematitza, per a cada dona en singular, la qüestió de la feminitat, per això pregunta: «Qui ser? Per més que recorri els segles i els relats que estan al meu abast, no trobo cap dona on poder introduir-me». En el sentit de Cixous i de Bourdieu, feminitzar la política no pressuposaria una proposició general o igual per a totes les dones. Cal més aviat pluralitzar-la, convertir aquest afer en una pregunta per a cadascuna de nosaltres en relació a qui som i com trenquem l'estereotip cultural de què significa el femení per fer-ne, en canvi, una versió en singular.

Feminitzar la política, ¿com? Seguint el model de l'alcaldessa de Barcelona, de la cancellera alemanya, de la presidenta brasilera, de la Mare Teresa? Segons qui, podem feminitzar la política, ¿de quina versió de la condició femenina estem parlant? En aquest terreny, doncs, no hi ha res escrit, cap a priori susceptible de determinar la feminitat en general, sino un pregunta des d'un ofici particular de ser dona, defugint els oracles socials i culturals del que està previst per a totes nosaltres.