El lloguer en l''economia col·laborativa'
Els esquers d'Airbnb
El cas de BCN desmenteix que el 'home sharing' afavoreixi el dret a la vivenda i generi descongestió
Les protestes que es produeixen a Barcelona i altres ciutats europees pels efectes de la massificació turística i el problema de la vivenda han posat en el centre del debat el cas d'Airbnb, un fenomen cultural i econòmic que va sorgir el 2008 a San Francisco (EUA) quan a dos companys de pis, tots dos a l'atur, se'ls va acudir una idea per afrontar una pujada del lloguer: el sublloguer turístic. Una idea gens nova però que en pocs anys, i amb molts milions de dòlars injectats per grans fons de risc, s'ha convertit en el principal operador mundial en el sector de l'allotjament turístic i en un dels estendards més visibles de l'anomenada economia col·laborativa.
En temps de crisi, explica el discurs oficial, la necessitat de molts ciutadans de sostenir les seves disminuïdes economies familiars i mantenir-se en els seus domicilis ha sigut el motor d'aquest èxit. El denominat home sharing es configuraria així, davant la progressiva inhibició del sector públic, com un nou i necessari model d'Estat del benestar. «Som la solució, no el problema», repeteixen com un mantra els representants del colós digital. Una afirmació que no es limita a la promesa de fer efectiu el dret a la vivenda dels que no poden pagar-la, sinó que també apunta a la capacitat d'afavorir una distribució de l'activitat turística més sostenible, i així descongestionar les àrees més saturades. Barcelona, ciutat on els dos problemes cada vegada són més pronunciats, vindria a ser, per tant, un banc de prova de les virtuts del model. Però la veritat queda molt lluny. L'informe sobre l'evolució de la renda familiar publicat per l'Ajuntament el desembre passat confirma l'agudització de la bretxa entre rics i pobres i dibuixa un mapa de la ciutat cada vegada més polaritzat. Malgrat les premisses amb les quals es presenta el model d'Airbnb, l'estructura de la seva oferta no sembla reproduir en absolut una geografia de la necessitat. En canvi, la relació amb el mapa de la indústria de l'allotjament turístic convencional és més que sospitosa, com il·lustra la pàgina www.insideairbnb.com.
Dos exemples: Nou Barris, districte símbol de la plaga dels desnonaments, concentrava el gener d'aquest any només l'1% dels anuncis a la ciutat, mentre que Ciutat Vella i l'Eixample junts superaven sobradament la meitat del total, afegint així milers de places a la intensa oferta hotelera existent. És a dir, l'oferta segueix estant condicionada per la demanda, i en aquest sentit els beneficiaris del model no semblen ser els més necessitats sinó els més competitius: són les regles del mercat.
El privilegi de la ubicació és un aspecte rellevant, però no l'únic. La proposta estètica de la vivenda i el perfil sociocultural de l'amfitrió són altres elements clau per vendre un servei d'allotjament com una «experiència». Analitzant l'oferta salten a la vista, per exemple, l'escassa presència de llars amb nens i la diferent participació dels diversos grups de migrants. És significatiu que al Raval els veïns d'origen asiàtic i africà -un terç dels residents- tenen un paper anecdòtic, mentre passa al contrari amb els migrants procedents de països occidentals, que poden brindar afinitat sociocultural i intimitat cosmopolita a clients que volen viure la ciutat like a local.
El Raval és també un dels barris on més ha pujat el preu de la vivenda des que el mercat va presentar els primers símptomes de recuperació i va començar, com la renda familiar, a esbossar una ciutat a dues velocitats. Entre el 2012 i el 2015, el preu ha crescut aquí un 21%, quatre vegades més que la mitjana de la ciutat tot i una pèrdua més gran de població. En aquesta línia se situen també el Casc Antic, Gràcia, el Poble-sec i altres àrees emergents. El cas més representatiu, no obstant, és el del Gòtic, on en tres anys el preu ha pujat fins a un 47% mentre que la població resident ha perdut 1.424 locals, un 8% del total.
Es tractaria d'una situació paradoxal si no es considerés que en barris de vocació turística una part de la demanda residencial simplement és substituïda per una altra amb molta més capacitat de despesa, és a dir, molt més competitiva. El turisme no ho explica tot, però sí que pot accelerar certes dinàmiques i alimentar els conflictes, sobretot en les àrees més turístiques, que en el cas de Barcelona, a més, presenten sovint un teixit veïnal tradicionalment popular i relativament fràgil davant les pressions del mercat.
Notícies relacionadesAixò és el que passa si s'impulsa el desenvolupament d'una part cada vegada més important de l'oferta total d'allotjament turístic dins del limitat parc de vivendes d'aquests barris, com en definitiva promou el model col·laboratiu d'Airbnb: per afrontar la ineficiència d'un mercat al qual ja hem encomanat el deure de fer efectiu el dret a una vivenda assequible, simplement s'hauria... d'ampliar el mercat. Després de 30 anys de polítiques neoliberals, aquesta hipòtesi només pot considerar-se una simpàtica provocació.
Investigador de la Universitat Rovira i Virgili.
