Nova era a Colòmbia
El principi d'un viatge fascinant
El pacte amb les FARC obre un canvi de paradigma en el qual la pau és la via cap a un país més just
El principi dun viatge fascinant_MEDIA_2 /
Escric des d'Anapoima, un lloc paradisíac a menys de cent quilòmetres de Bogotà. Durant gairebé tres setmanes de viatge pel país s'ha fet ineludible la conversa sobre el desenvolupament dels últims passos del complexíssim procés de pau emprès allà la tardor del 2012. El consens al voltant del balanç de llargues dècades de conflicte armat amb les FARC és unànime: 7,5 milions de víctimes directes o indirectes, uns 220.000 morts (civils en un 80%). En un procés de contradicció ideològica imperdonable, les FARC han castigat, des de la seva fundació oficial el maig de 1964, els sectors més desprotegits, ja que la seva activitat ha suposat la fustigació i el desarrelament permanent per a milions de desplaçats que no pertanyien precisament a les classes privilegiades contra les quals, en teoria, s'alçaven en armes els guerrillers. La ineficàcia de l'Estat i les connivències de diferent grau amb els paramilitars, el narcotràfic i la delinqüència comuna van atorgar una dimensió estratosfèrica al problema.
Sense el consumat procés de pau, Juan Manuel Santos passaria probablement a la història com un gestor més aviat mediocre, adscrit a una dreta clàssica, incapaç d'afrontar els enormes desajustos del país. La majoria d'empresaris i intel·lectuals aproven el procés de pau, però supliquen a crits que Santos se'n desvinculi perquè la societat deixi de percebre'l com la seva obstinació personal i passi a entendre'l com una oportunitat per forjar el seu futur des de la pau.
AQUESTA ÉS la gran paradoxa: Santos va posar totes les seves fitxes a la casella de la pau i ara n'haurà d'enviar altres a la finestreta de cobrar. Per exemple, a uns negociadors capaços d'arribar a uns acords la redacció dels quals ocupa més de cent folis, i dels quals podríem rescatar termes especialment innovadors i atrevits: potser el més important és substituir el concepte de condemna pel de reparació. L'acord no fixa res semblant a una amnistia. Al contrari, els que hagin comès el que aquí en diuen delictes de lesa humanitat hauran d'assumir públicament la seva culpa i participar en activitats de reparació concreta com, per exemple, desminar els camps. Els que no ho assumeixin pagaran 20 anys de presó, després del seu pas per un Tribunal Especial de Pau, amb jutges proposats per cinc entitats, l'ONU i el Vaticà entre elles. Les FARC entregaran totes les seves armes a l'ONU en un termini màxim de sis setmanes, dada miraculosa si recordem que el desarmament de l'IRA va trigar més de cinc anys a fer-se efectiu. Les FARC obtindran per decret seients al Parlament, un altaveu pacífic des d'on fer sentir les seves reivindicacions i, tant de bo, sacsejar un establishment polític instal·lat en el clientelisme i l'administració de privilegis.
L'acord queda pendent de la validació d'un referèndum, el 2 d'octubre, que, paradoxalment, no es pot donar per descomptada. L'expresident Álvaro Uribe, que va fracassar en l'intent de derrotar les FARC per les armes, malgrat comptar amb la col·laboració plena dels Estats Units i un concepte més aviat relaxat del que és legítim en la lluita, apel·la als elements més emocionals i primitius de la demagògia per rebel·lar els seus seguidors, que encara es compten per milions, en contra de l'acord. De tota manera, es diria que el canvi de paradigma lògic ja està en marxa: es tracta de substituir l'antiga associació entre injustícia i guerra per una nova lògica que defineix la pau com a condició necessària per al progrés igualitari. El procés de pau no és només el final d'una etapa fosca i terrible; és el principi d'un viatge fascinant, i ple de perills, cap a un país més just.
Sembla obligatori subratllar algunes derivades des d'una òptica pròpia. Si Espanya no és capaç de tenir ni tan sols un mínim protagonisme en unes converses de pau per a Colòmbia celebrades a Cuba, resulta massa fàcil mesurar la lleugeresa del nostre pes en el concert internacional. No som on ens correspondria i el pitjor és que -rere el prolongat govern d'una dreta que només mira cap a Amèrica Llatina amb menyspreu o indiferència- ja ningú ens troba a faltar. I no és que hàgim deixat de ser presents per prioritzar el nostre paper, per exemple, a la UE. Merkel, Hollande i Renzi es continuen reunint per fixar estratègies sense demanar la nostra presència ni per servir el cafè.
L'altra derivada potser és menys visible perquè té lloc a més fondària. Aquest procés és una lliçó brutal per a una mare pàtria que segueix demostrant-se incapaç de seure's a parlar per resoldre els seus conflictes. O ni tan sols per intentar-ho. No hem sabut fer-ho per tancar les ferides del passat i no sembla que ens inclinem per fer-ho per protegir-nos de les que amenacen d'enfosquir el nostre futur. Així ens va.
