La roda
Els burquinis de Chanel
Que quedi clar primer de tot que no em quadren el mocador al cap ni el nicab ni qualsevol altre additament que al·ludeixi a la submissió de la dona. Confesso que he intentat rumiar el vel però em costa una mica, una cosa així com deglutir tres polvorons d'un cop. Tampoc trobo sentit a coure's al torrador de la sorra amb aquest pijama de licra anomenat burquini. Tapar el cos de la dona implica control, però la llibertat no pot ser imposada. L'escena a la platja de Niça, en què quatre policies multen una dona musulmana i l'obliguen a desposseir-se de la peça, resulta injusta perquè castiga la víctima, a més d'humiliant i ridícula. Tan absurda com quan l'alcalde de Benidorm, desafiant la moral nacionalcatòlica, es va desplaçar fins a Madrid en Vespa per convèncer Franco que autoritzés el biquini de les sueques al seu terme municipal; era el 1952 i sobre el regidor penjava l'amenaça de l'excomunió.
Encara que el Consell d'Estat francès ha intentat posar una mica de sentit comú aixecant la prohibició del burquini, l'anècdota ja ha adquirit categoria política amb les eleccions presidencials a tocar. El debat de fons, em sembla, és la progressiva islamització d'Europa i el fracàs d'unes polítiques d'integració de pa sucat amb oli. El burquini, el vel o la gel·laba no equiparen l'usuari amb el terrorisme islamista, i la prohibició de vestir-los podria convertir aquestes preces, a força de ressentiment, en símbols de resistència, en banderes contra la uniformitat indentitària.
I donada la capacitat del capitalisme consumista per banalitzar qualsevol símbol revolucionari convertint-lo en mercaderia -el pòster de Che Guevara, el mocador palestí o la «república independent de casa meva»—, no seria estrany que aviat les boutiques dels Camps Elisis exhibeixin a les seves vitrines burquinis de Chanel amb incrustacions de Svaroswki.
