L'evolució urbana
La ciutat mediterrània
Les noves tecnologies i la consciència ecològica han de potenciar models com el de Barcelona
Castell de Montjuïc 3El millor ’skyline’ a prop del port. /
Plantejo resumir l'evolució que ha experimentat la ciutat, la nostra ciutat, al llarg del temps. En principi reflectia l'esperit urbà mediterrani, que adjudica un gran protagonisme a l'espai públic: és allò de fer vida al carrer. És conseqüència de l'esplèndid clima de què gaudim, que conjuga temperatures benignes amb pocs dies de pluja (a vegades massa pocs), i així sorgeix la genuïna cultura urbana, acostumada a viure en un ambient artificial. L'urbanista Chueca Goitia la va denominar «ciutat pública», i també ha sigut qualificada de «ciutat del vianant». És la manifestació evident de la implantació de l'artificialitat sobre la superfície terrestre per part dels humans.
En ella, els ciutadans no només transiten per l'espai públic, totalment accessible per a tots, sinó que també es passegen i s'hi assenten. No obstant, ens hem passat milions d'anys en un ambient bàsicament natural, de manera que arrosseguem un atavisme que no podem obviar. A partir de certa dimensió és necessari dissenyar una bona xarxa de parcs urbans, però sense oblidar que el protagonisme recau en la ciutat.
Als Estats Units predomina un altre model molt diferent, en el qual l'espai exterior només serveix per circular en cotxe i el que hi ha són guetos de diversos tipus. S'ha adoptat una cultura absolutament suburbana en la qual el protagonisme correspon a la vegetació. No és una verdadera ciutat tal com sempre l'havíem entès des de la nostra perspectiva.
Seguint amb el model, esmento la Revolució Industrial, que va fer créixer les ciutats fins llavors tancades dins de muralles que agreujaven el problema higienista de les vivendes, poc assolellades i mal ventilades. Això va obligar a enderrocar els murs que les tenallaven. Desgraciadament, no es va crear una xarxa de parcs prou potent, que era el que convenia. Va representar, doncs, una marxa enrere en la qualitat urbana.
En ple segle XX hi va haver dos circumstàncies que també van perjudicar el model. Parlo d'una modernitat banal (n'hi ha de sòlides) provinent dels Estats Units. Per una part, una sèrie d'imatges de gratacels aïllats que han aconseguit enlluernar arreu del món, inclosa Àsia, però que trenquen les característiques de la ciutat. Ara bé, rebutjar aquesta mena de construccions no significa fer-ho d'una manera dràstica, perquè certes excepcions són benvingudes, i com a exemple esmento a Barcelona la Torre Agbar. Per una altra part, hi ha un cas sorgit del món urbanístic que ha tingut menys influència però que val la pena citar. És el que es coneix com a Moviment Modern, que va ser positiu en una arquitectura que necessitava un replantejament però que en urbanisme es va apartar del bon camí. Va qüestionar la ciutat clàssica i va introduir la racionalista, que no respon a un concepte verdaderament urbà. Ara és oportú mencionar Le Corbusier, que va brillar com a arquitecte però no precisament com a urbanista. És la meva opinió.
Un altre fet que ha deteriorat la ciutat és la gran invasió que ha patit l'espai públic per part de cotxes i motos. En efecte, ocupen els carrers no només circulant sinó també aparcats. S'afegeix a això el deteriorament de la qualitat de l'aire.
Cap al segle XXI apareixen dues qüestions positives de cara al futur si les implementem bé. La primera són les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que permeten una millora de la gestió urbana i proporcionen informació interessant a l'abast dels ciutadans. És el que s'ha denominat smart cities o ciutats intel·ligents, però tenint clar que no afecten l'estructura pròpiament urbana. És a dir, sense confondre's amb un nou model urbà. La segona és que hem arribat a tenir consciència del concepte d'ecologisme, absolutament necessari d'aplicar en el disseny de les ciutats perquè podríem caure en la insostenibilitat del planeta.
Així doncs, el procés que ha seguit la nostra ciutat ha passat per alts i baixos, però hem de ser fidels al seu esperit obviant aspectes que la desmenteixen i incorporant els dos últims instruments, que l'enriqueixen i la fan sostenible. Per cert, la ciutat mediterrània és fàcilment adaptable al gran repte de l'ecologisme. El resultat és una ciutat complexa, segura, fractal i preparada per al futur al ser la menys insostenible possible.
Es tracta de passar llista al procés per després tenir clares les actualitzacions pertinents a portar a terme, corregir les mistificacions, incorporar les TIC i adaptar-se a les exigències que reclama l'ecologisme. Desgraciadament, és difícil millorar la qualitat urbana en el marc de la ciutat construïda a causa de la seva gran inèrcia.
Arquitecte i urbanista.
