La supèrbia de l'immobilisme

Més de Más de lo mismo. En això es resumeix la proposta que Mariano Rajoy ha fet per ser investit com a nou president del Govern. Exactament la mateixa que va fer als electors al desembre i al juny i que tan pobres resultats va reunir a les urnes. Rajoy no vol, no sap o no pot passar d'aquí. Sense els quatre o cinc punts recollits del seu pacte amb Ciutadans, el seu discurs d'ahir no hauria tingut ni una sola proposta concreta. I així, sense oferir res, i menys res que soni a canvi, pretén que els socialistes li confereixin graciosament el poder.

Pot ser que ho aconsegueixi. Que en algun moment dels dos mesos que vénen Pedro Sánchez cedeixi a la pressió dels que volen obligar-lo a permetre que Rajoy segueixi manant. Es diu i es repeteix que la lògica, el sentit comú i fins i tot els interessos d'Estat aconsellen aquesta solució. Però en termes polítics estrictes el que proposa tant interessat benpensant és que algú que ha perdut milions de vots i desenes d'escons i que concita l'animadversió explícita de la gran majoria de l'electorat, la que es decanta pels altres partits, sigui investit president després d'haver confirmat, una vegada més, que pretén fer el mateix que ha estat fent en els últims quatre anys… i vuit mesos.

Sense reconèixer, a més a més, cap error. Oblidant-se de la corrupció, o citant-la únicament per dir que el seu govern ha actuat de manera estupenda en aquest terreny. Tornant a cantar les glòries de la seva política econòmica, col·locant tota la responsabilitat del conflicte català en la insensatesa dels independentistes, nou enemic públic número u de la pau espanyola de la qual el Partit Popular és l'únic garant. I deixant pendent de futurs pactes amb les altres formacions polítiques la llista completa dels problemes que més amenacen l'horitzó espanyol: el futur de les pensions, el model educatiu, l'energètic, i fins i tot la política europea. Sense dir ni una sola paraula del que ell pensa sobre aquests capítols.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si un terme defineix l'actitud que expressa aquest comportament és el de supèrbia. La supèrbia d'un líder incapaç de comprendre que la realitat política espanyola ha canviat substancialment en els últims temps. I que actua com si seguís disposant d'una majoria absoluta que els altres partits no tenen més remei que acceptar. Com si encarnés un poder que ningú pot contestar. El de la dreta espanyola, l'única que tindria dret a manar. El somriure de satisfacció que amb freqüència Rajoy va exhibir ahir al Congrés va traslluir aquest sentiment. El de qui sent que, al final, la seva veritat de sempre s'acabarà imposant. Encara que en aquest cas no per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres.

Encara és aviat per fer pronòstics contundents. Les eleccions gallegues i basques poden donar sorpreses i provocar canvis inesperats de la dinàmica actual. Però ja està clara una cosa: si Mariano Rajoy acaba sortint-se amb la seva, tota possibilitat de canvi, encara que sigui mínim, haurà desaparegut del panorama polític espanyol.